27/11/2021

Benvinguts, Sr. Casado i Sra. Ayuso

3 min

Costa molt d’assumir com a normal la distorsió diària, d’arrels seculars, amb què el nacionalisme espanyol mira la realitat lingüística catalana. Com pot ser que persisteixi i es reprodueixi, generació rere generació, aquest profund desconeixement, aquest menyspreu tan gran, no ja al català, sinó a la societat plurilingüe catalana? Com és possible que se segueixi projectant a Espanya la imatge d’una Catalunya que ofega i discrimina el castellà, cosa que està a anys llum de respondre a la més mínima prova factual? ¿A algú se li acut una manera de trencar aquest prejudici tan interioritzat?

No es pot dir que no s’hagi intentat, de totes les maneres possibles, durant dècades i dècades, en dictadura i democràcia, des de les dretes i les esquerres, des del món cultural i educatiu i comunicatiu i polític, rebatre aquesta falsedat tan escandalosa. Quanta pedagogia malaguanyada. La maquinària mediàtica cavernària, incansable i obsessiva, fa més d’un segle que no defalleix a l’hora de sembrar la llavor de la discòrdia lingüística. La seva pluja fina ha calat, creant la ficció d’un món paral·lel de cinema de terror en què mestres amb pell de xai fan servir el català per adoctrinar criatures indefenses, que tornen a les seves llars convertides en independentistes filonazis que odien el castellà davant uns pares horroritzats. Cal reconèixer que tenen una imaginació desbordant, fabulosa. Han construït un enemic imaginari fantàstic que justifica el seu implacable zel justicier.

La ficció és molt difícil de combatre. Què pot fer la modesta realitat convivencial catalana contra aquest atractiu i monstruós món imaginari? La reacció comprensible de molts és dir “buenu, vale, doncs que s’ho facin!”, o bé refugiar-se en la resistència lingüística personal, o deixar-se caure pel pendent del passotisme claudicant. Sigui com sigui, costa molt la coherència de seguir intentant convèncer-los que viuen en un engany de dimensions colossals.

A l’espera de les vostres idees, només se m’acut un últim intent, que probablement serà desatès. Però si més no que quedi dit. Es tractaria de convidar Pablo Casado i Díaz Ayuso a viure una setmana a Catalunya amb un programa de visites totalment obert a la seva curiositat i capricis, de manera que la seva lògica desconfiança quedés saciada. La invitació, coral i transversal, hauria de venir de les màximes autoritats: el president Aragonès, la presidenta Borràs, l’acaldessa Colau, la delegada Cunillera, la presidenta Marín...

La primera jornada consistiria a recórrer escoles i instituts triats a l’atzar (si calgués per sorteig), tant de zones metropolitanes com interiors. Naturalment, Casado i Ayuso tindrien dret a entrar a totes les aules per sorpresa, a parlar amb els bidells, els nens i nenes, les cuineres i senyores de neteja, a passejar-se per patis i despatxos, a remenar papers, el que volguessin. Mestres, professors, directores i tot el personal docent estaria a la seva disposició. L’endemà podrien fer el mateix a les universitats i centres de recerca, de la mà de rectors, investigadors i estudiants. També podrien visitar l’IEC i Òmnium. Tindrien tot un dia per perdre’s pels carrers i places de les ciutats i pobles que desitgessin, per aturar-se a menjar en restaurants de carretera, bars de polígon, xiringuitos de platja, llocs pijos. Crec que estaria bé que també anessin a pisos okupats i centres d’acollida. Un altre dia el podrien dedicar a les fàbriques i oficines de tota mena i sector, i a la tarda a l’esport. I un darrer a voltar per la Catalunya buida de pagès. I el cap de setmana seria per a la cultura: teatre, museus, cine, música...

Segur que quan tornessin a Madrid haurien de reconèixer no haver trobat ni una sola persona, petita o gran, immigrant o autòctona, independentista o no, que no entengués i parlés el castellà. Ni una sola. Cap.

Ignasi Aragay és el director adjunt del Diari ARA.
stats