Aquests dies estem tornant a viure de prop el drama dels incendis forestals. No només són un problema per al medi ambient i el paisatge, sinó que han passat a ser un problema de seguretat ciutadana. Cal prendre’s seriosament el que podria passar amb l’enorme extensió d’urbanitzacions al bosc que tenim a Catalunya.
Algú es pot preguntar com és que sembla que ara els boscos són més perillosos. Han passat tres coses els darrers decennis: d’una banda, l’abandonament del món rural els darrers 60 anys ha permès que el bosc recolonitzés de forma espontània el que abans eren conreus; per altra banda, el bosc ha deixat de ser una riquesa i una font d’ingressos i, per tant, molts propietaris l’han deixat de gestionar; i finalment, el canvi climàtic està comportant un gran estrès per als ecosistemes forestals, que amb les altes temperatures evaporen encara més aigua del sòl. Tot plegat suposa la tempesta perfecta. De foc. Ara ja sabem que els incendis amb molt de combustible sec poden fins i tot generar un canvi del clima local, amb uns núvols enormes (pirocúmuls) que arriben a les capes més altes de l’atmosfera i, un cop allà, es refreden i tornen a caure, estenent l’incendi amb rapidesa. Què cal fer?
La primera lliçó que hem après com a gestors del patrimoni de boscos privats més gran del país, els de la Fundació Catalunya La Pedrera, és que la cooperació és indispensable. No serveix de res tenir el teu bosc ben gestionat si es crema el del costat, i més en un país amb propietats petites o, com a molt, mitjanes. Cal agrupar els propietaris forestals, com ha fet amb encert la Diputació de Barcelona, o buscar sinergies com ha fet la Diputació de Girona a les Gavarres, amb el seu Consorci i amb la nostra Fundació, per tal d’accelerar els treballs estratègics per a la prevenció d’incendis. Aquest model de cooperació publicoprivada també està començant a donar els primers fruits a Montserrat, a les muntanyes de Prades o a Collserola, on, amb la col·laboració del Consorci del Parc Natural, l’Associació de Propietaris i la cooperativa l’Olivera estem recuperant les antigues feixes de conreus d’olivera abandonats en una font de treball social i tornant a produir un oli de qualitat, reduint alhora el risc de propagació dels incendis.
Una segona lliçó és que cal fer les coses ben fetes. Cal protegir la biodiversitat, mantenir els serveis ambientals dels boscos de protecció del sòl, de generadors d’aigua i aire nets, d’espai per passejar, gaudir i fins i tot, fer salut. Cal una visió que inclogui tot això i que s’adapti a les condicions de cada lloc. Les normes massa generals no ajuden i caldria que les administracions fessin un esforç per facilitar les feines de gestió. Entre les restriccions per perill d’incendi de mitjans de març a mitjans d’octubre i les restriccions per protecció de la fauna a la primavera, que comencen a vegades al febrer, només es pot treballar al bosc tres o quatre mesos, com a molt. I una empresa que només pugui treballar una quarta part de l’any és difícilment viable, i més si els seus productes són de baix valor afegit (la llenya, la biomassa per a calefacció i, a tot estirar, els palets). Per això les empreses forestals s’han anat perdent, la feina al bosc és de poc valor econòmic i social i costa trobar algú que et pugui fer la gestió durant aquesta finestra temporal tan curta.
Així, una altra solució pot ser la innovació. Cal trobar productes nous o reinventar els de sempre, com la fusta. Ara, la tècnica dels contralaminats (CLT) permet fer qualsevol biga o paret amb tots els requisits tècnics i arquitectònics que abans només es podien obtenir amb arbres molt grossos, grans pins o roures, cada cop més escassos. Ara podem aprofitar els escanyolits pinets, que són la gran majoria de la nostra massa forestal, per a la bioconstrucció en fusta. Només caldria una empenta dels ajuntaments i les administracions per promoure habitatge social fet amb fusta del país. Per exemple. Una altra via d’innovació són els productes químics derivats de la fusta o la cel·lulosa. De fet, tot el que es fabrica amb hidrocarburs fòssils ho podríem obtenir amb derivats de cel·lulosa vegetal actual, o sigui renovable i que no contamina ni ens escalfa el clima... Ja comencem a veure nous teixits de viscosa fets a partir de la cel·lulosa d’arbres o de bambú: una oportunitat per a la potent indústria tèxtil catalana. També tenim noves iniciatives que estan començant a fer carbó activat (biochar) amb propietats per millorar la productivitat dels sòls agrícoles i forestals, o directament nous combustibles d’alt poder calòric per a la indústria aeronàutica.
Cal recuperar el temps perdut impulsant la cooperació publicoprivada i les associacions forestals i facilitant els permisos i autoritzacions per tal que no sigui un viacrucis per als gestors; fomentant la recuperació del sector forestal per permetre revaloritzar la feina al bosc amb gent jove formada; i, finalment, invertint en la innovació forestal i en aplicar-la a tots els àmbits possibles. Per uns boscos de futur.
