Botellons, política i transgressió
1. Interpel·lació. La qüestió dels botellons s’ha convertit en un pim, pam, pum de proclames avantatgistes que aporten ben poc a l’anàlisi de la qüestió. Comencem pel més evident: el poder creixent de les imatges, multiplicades fins a l’infinit pels diferents suports de comunicació, que porten a prendre una mínima part pel tot. Conseqüència: una dotzena d’actes de violència vistos mil vegades es converteixen en icones d’un esdeveniment. Amb dos efectes evidents: un petit grup de persones capta tot el protagonisme i queden en segon pla els que haurien de ser els veritables motius de reflexió.
Ho hem vist ara, però ho veiem també en les manifestacions polítiques: desenes de milers de persones que surten al carrer queden fora d’escena si uns quants centenars es dediquen a atacar la policia i a cremar contenidors. Un desequilibri, lligat a la mateixa definició de notícia que aposta pel que és excepcional, agreujat pel poder de les imatges: la monotonia no té imatge, no té ganxo. Els aldarulls d’uns pocs dominen les pantalles i tapen un comportament molt més general que bé justificaria, per exemple, en el cas del botellons, un debat sobre el consum incontrolat d’alcohol i drogues.
Tota la vida i a tot arreu el jovent ha sortit de festa, forma part de les pràctiques d’emancipació. De tant en tant es donen circumstàncies singulars que trenquen la monotonia: pel caràcter massiu, per la incorporació de nous rituals o per actes de violència i altres formes delictives. I massa sovint la reflexió de fons es perd pel poder de l’anècdota. Recordo ja fa molts anys que el meu fill, quan estava a l’adolescència, em va dir: “Com a pare deixes fer tant que no tinc espai per a la transgressió. L’únic que et fotria és que em fes skin, però a això no hi estic disposat”. Potser sí que seria bo que ens interpel·lem una mica tots.
2. Decadència. Moviments massius d’aquest tipus amb desbordaments d’agressivitat n’hi ha a tot arreu i n’hi ha hagut sempre. Per tant, el més hipòcrita és escandalitzar-se'n. Els botellons d’aquests dies ben segur que no són aliens a l’experiència vital de la pandèmia, com els aldarulls dels 80 no ho eren al canvi cultural i moral que s’estava produint al país. Per molt que es vulgui minimitzar, el confinament i les seves derivades tenen i tindran conseqüències en molts àmbits (laboral, econòmic, sanitari i psíquic). I a aquells que els ha agafat en els moments de trànsit de la joventut estan entre els sectors més afectats. Les polítiques anticovid tenen desequilibris perquè la gran amenaça impedia considerar les conseqüències indirectes. I ara, per exemple, és legítim preguntar-se si hi ha una correlació entre la negativa a obrir l’oci nocturn i els botellons d’aquests dies.
És evident també que les ciutats estan tocades per aquests dos anys de baixes pulsacions. S’ha posat de moda dir que Barcelona està en hores baixes, trista, bruta, desendreçada i sense horitzó. I els excessos dels botellons venen de perles als que des del primer dia han viscut com una traïció que els comuns governessin a l’Ajuntament de la ciutat. Uns per un irreprimible ressentiment de classe ("Que s’han cregut aquests que venen d’aturar desnonaments al carrer!"), d'altres, en nom de la gran promesa, per haver impedit que l’independentisme controlés la capital. De manera que els botellons s’han incorporat de seguida a la picabaralla política, que és una forma directa de frivolitzar al problema.
¿Decadència de Barcelona? ¿És que hi ha alguna ciutat que en aquest moment sigui una festa? De París a Berlín, ¿algú veu les grans capitals en un moment d'esplendor? Fins i tot hem arribat al ridícul d’un cert elitisme farcit de rebuig a l’independentisme que ha descobert que ara el model és Madrid, que la capital és glòria.
I tant que Barcelona necessita renovar el seu projecte. És a dir, dibuixar objectius i construir complicitats per recuperar el ritme necessari per reprendre la sensació de progrés. És l’hora efectivament: els moments de trànsit són els que marquen el futur. I és exigible als qui la governen que marquin el pas. Però això demana un debat de ciutat. No ridícules picabaralles sobre qui té la culpa dels botellons, que no tenen altre objectiu que marcar la cara de l’altre.
