Una branca d’avet
Fa un parell de dies vaig comprar una preciosa branca d’avet. Cada any quan s’acosten aquestes festes, no sé per què, m’agrada que a casa hi hagi una presència vegetal: avet, molsa, gallerans i, si en trobo, grèvol i vesc. Moltes vegades m’he preguntat per què ens agraden aquestes boletes vermelles o blanques, per què ens fan tanta companyia. És per la seva forma esfèrica? És per la perfecció de la seva forma? Ara costa trobar grèvol, perquè està prohibit agafar-ne. També, diuen, no es pot collir molsa. Els gallerans suposo que encara són legals. Són una bardissa amb baies vermelles que pengen del mig de les fulles. Quan arriba Santa Llúcia i veig que els pagesos i pageses porten rams de gallerans se m’estova el cor. Nadal truca a la porta i cal fer el pessebre.
Diumenge, al mercat, em vaig proveir de vegetals i, a la tarda, vam fer el pessebre. Petit, però amb tot el que hi ha d’haver. La bassa amb els aneguets i la dona que renta, la berenada, el caganer, i pastors i pastores que, entre pans de molsa, segueixen el camí nevat, fet de sal gruixuda, que va cap al Portal. I les bèsties, xais, porquets, un gall dindi, un parell de coloms, un mussol i un petit cocodril. Aquest any no hi hem posat el tigre ni el goril·la. I uns arbrissons fets d’avet i uns brots de galleran per donar una nota de color.
Una de les cançons de Nadal que m’agrada més és La pastora Caterina. No sé per què. Potser perquè diu que aquesta bona pastora va portar al Nen acabat de néixer tres taronges de la Xina. Com eren aquestes taronges de la Xina? Que la cançó especifiqui de quina mena de taronges es tractava sempre m’ha fascinat. Potser eren de la Xina per rimar amb Caterina? O la pastora es diu Caterina per poder rimar amb Xina? Jo crec que més aviat és això darrer. La cosa important i preuada és que les taronges siguin de la Xina. I com són aquesta mena de taronges? Ara totes són iguals, de València, d’Israel, del Marroc, tant li fa. Les empreses de taronges s’espavilen per trobar els cítrics on sigui. Aquest estiu, per exemple, hem menjat clementines del Perú, extraordinàriament gustoses i sucoses. Una delícia. Com eren les taronges de la Xina que la pastora Caterina porta al Nen? Eren simplement mandarines? Segur que eren un bé escàs, com es diu ara, perquè si haguessin estat abundants n’hi hauria portat un cistell… No tres, només tres. Una per al Nen, una per a la seva mare i una altra per al pare putatiu. Sempre he suposat que com que la cançó és antiga, les taronges d’aquí eren agres o amargues, d’aquelles que totes les cases tenien perquè servien per netejar els budells del porc, quan es matava. Penso que les taronges de la Xina eren el resultat d’un empelt especial. Dolces, dolcíssimes, perfumades. Una delícia. Per això Caterina, la pastora, en tria tres de comptades, perquè eren un tresor. I un cop va deixar les taronges al portal, el pessebre va enramar. Que meravellós aquest enramar! És allò que encara ens emociona ara, voltar la sacra rappresentazione d’esqueixos de naturalesa, de pi i d’avet, de grèvol i gallerans. Els arbres, de fulla perenne, arbres de resina olorosa, arbres que fan pinyes simbòliques. O arbustos i bardisses plens de baies vermelles també simbòliques en la seva perfecció.
Aquesta presència vegetal a l’interior de les cases el poeta Josep Maria de Sagarra ens la fa present al seu conegut Romanç de Santa Llúcia. Hi diu: “Anem tots dos a la fira, / amiga, anem-hi de jorn, / que una mica de muntanya / alegri nostra tristor. // Comprarem grapats de molsa / i una enramada d’arboç, / i una blanca molinera, / i una ovella i un pastor. / Ho posarem a migdia / dins del nostre menjador, / i abans de seure a la taula / ens ho mirarem tots dos; / que una mica de muntanya / ens faci el menjar més dolç!…”
Aquesta presència d’una mica de muntanya és el mateix que va aconseguir la pastora Caterina amb el seu enramar el pessebre i el que he volgut aconseguir jo amb la meva branca d’avet: que tornin d’alguna manera aquells meus dies llunyans quan els avets eren innumerables, vius, sencers, quan creixien inclinats sobre la riera de Carboners, per exemple, i jo em podia ajeure a sota de les seves branques que s’ajaçaven gairebé sobre l’herbei i protegien els meus somnis. Ara m’he d’acontentar amb una branca comprada. Però ja és molt en una època que els pessebres estan passant de moda, que gairebé no podem ni dir la paraula Nadal per no ofendre els immigrants d’altres religions. Volem ser tan bons! Tan políticament correctes!
