Som en un moment en què sentim a prop la crisi climàtica, amb una sequera que ens angoixa i molts canvis que s’albiren. A correcuita estem reaccionant, buscant o imaginant solucions. Així, amb les presses, hem trobat el culpable: el pagès, és a dir la persona que produeix els nostres aliments. Venim d’un desenvolupament econòmic sense mirar lluny, un fet que ha fet enfadar la natura i ens apropa a una crisi ambiental sense precedents. No és, doncs, el millor moment per barallar-nos: més aviat seria un bon moment per unir esforços. Però encara és menys moment per equivocar-nos.
Tots els sectors econòmics estan implicats com a culpables del canvi climàtic, però cremar combustibles fòssils n’és, de llarg, la principal causa. Tanmateix, s’està impulsant una cultura del menyspreu (en diré ecoesteticisme) que prefereix acusar l’agricultura, amb una desinformació sostinguda malgrat les evidències.
Es parla de sostenibilitat mentre es denigra i empobreix el nostre territori rural amb propostes insostenibles. Els camins reals vers la sostenibilitat són complexos. No hi ha models perfectes per arribar a ser màgicament sostenibles, ans al contrari. Produir aliments sostenibles requereix tècniques de producció amables amb la natura. Però, també, que siguin capaces de produir aliments per a tothom. Així mateix, que siguin assequibles a tota la població. I que els qui els produeixen puguin obtenir-ne uns ingressos dignes. Aquests quatre vectors no estan alineats. Per tant, la resultant mai serà perfecta, però podrà ser la millor entre les diferents respostes possibles. Tanmateix, dogmatitzar des de la intransigència de les nostres idees ens fa responsables de decisions equivocades.
Entre els axiomes de l'ecoesteticisme hi ha un conjunt de paraules o realitats prohibides: intensiu, regadiu, macrogranges (quants animals té una macrogranja?). Es promou un model contradictori, es parla de proximitat mentre alhora es condemna el regadiu o es promou una ZEPA (zona especial de protecció d’aus) al Baix Llobregat, per posar algun exemple. S’idealitzen petites explotacions que la tecnologia del moment fa inviables. Mentrestant es criminalitzen les empreses viables que alimenten Catalunya. O, per exemple, quan es diu que l’escorxador d’Olot fa servir 500 milions de litres d’aigua a l’any o es relaciona la sequera amb els porcs, cal dir també que tota la ramaderia (parlo de les granges) només consumeix a Catalunya un 2% de l’aigua regulada.
Catalunya no té terra (la meitat d’Europa, per habitant), té poca aigua, però té muntanyes que, amb les precipitacions que reben, encara alimenten amb un cert cabal els rius. El sector agrari català ha fet bona la frase “els catalans de les pedres en fan pans”. Ha aprofitat l’aigua que tenia per regar terres àrides, però no n’hi havia prou. Per això ha comprat el sòl i l’aigua que no tenia (en forma virtual de soja i panís) als països que en tenien en abundància. Amb aquesta matèria primera bàsica ha alimentat els animals i ha impulsat una potent indústria alimentària diversificada i eficient que li ha permès exportar i equilibrar la balança comercial.
El model ecoesteticista és més bonic, però no és real. En canvi, la pagesia real ha sabut alimentar Catalunya. L’agroalimentari és el primer sector productiu de Catalunya, un sector tecnològicament avançat. Per exemple, bona part de les granges de llet usen robots, biosensors i gestió amb programes digitals avançats. Els nostres agricultors fa molt de temps que tenen tractors conduïts per GPS, cosa que encara no tenim als nostres automòbils.
És cert que les pràctiques agràries, com les del sector químic o del tèxtil, etc. han estat inadequades. Però també és cert que el sector està realitzant un ràpid procés vers la sostenibilitat. Fa pocs anys va modificar totes les granges per millorar el benestar animal, ara li toca eixamplar de nou l’espai dels animals, els antibiòtics estan molt controlats, el nou decret de fertilització orgànica permet controlar i evitar abusos en dejeccions ramaderes, s’estan tancant obligatòriament les basses i s’està iniciant la construcció de plantes de biogàs, el projecte i els recursos per al reg eficient i de precisió estan en marxa.
L’agricultura catalana necessita respecte en comptes de menyspreu.
