La cala dels plàstics

Fins on arribava la nostra vista, el Mediterrani era una bassa de mercuri. Navegàvem des de Cadaqués en direcció cap al cap de Creus i sort en teníem del ventet, perquè la xafogor ofegava. D’això ja fa unes setmanes. Des de l’estiu passat, era la nostra primera passejada per aquells entorns tan espectaculars. Vam passar per darrere de la Messina i, després, tot costejant, ens vam aturar darrere l’illa de cala Guillola, a l’entrada del Jonquet, un lloc del qual teníem records idíl·lics. Tan sols hi havia algunes embarcacions fondejades i sentíem el dring de les esquelles d’alguns pailebots i, com una tornada, el cant monòton de les cigales. Preciós. Les gavines, amb el seu posat de badoqueria als roquissars i a les lleixes dels penya-segats, se sumaven a la placidesa del moment. I el que era encara més meravellós és que estàvem gairebé sols al mar. Massa sols, de fet: sense musclos, gairebé sense garoines ni tan sols pagellides ni tomàquets de mar. I si bé és totalment cert que el paisatge a gran escala continuava sent espatarrant, gaudir-ne no ens sostreia del desencís i la ràbia que sentíem veient en què s’estaven transformant el fons marí i les caletes. Aquella bellesa paisatgística de la Costa Brava que tant ens identifica als catalans se’ns n’anava en orris cada vegada que tornàvem a abaixar la vista i descobríem un plàstic flotant. Un per aquí, un altre per allà, res, un de tant en tant... l’enrabiada pujava de to.

Recordo Calella de Palafrugell quan, per exemple, a la cala Port Pelegrí o a la cala Sant Roc hi vèiem peixos manta, aurades, julivies i sards... llisses i llobarros i, entre les roques, crancs de totes mides i, atenció!, congres. Les illes Formigues estaven literalment folrades de musclos; als penya-segats, on es filtrava aigua dolça, hi havia gambes vermelles i, a les fondàries, estrelles de mar. Si jo explico això, què no deuen poder explicar els pescadors d’abans de l’incipient auge turístic de finals dels anys cinquanta del segle XX! A la bola màgica de Google s’explica fil per randa la història d’aquells anys, la dalla de la dictadura franquista i l’obertura lenta però inexorable cap al turisme de masses que va propiciar la visita sobtada a Espanya d’Eisenhower, l’any 1959.

Vam continuar costejant i ens vam creuar amb un vaixell pirata arranjat per a turistes i, després de traspassar l’onatge del vaixell, poc abans d’arribar a cala Bona, vam decidir fer un bany. Buscàvem el lloc més quiet per fondejar. A cala Seca, al costat de cala Bona (de fet, n’és un entrant) no hi havia ningú. Ens hi vam acostar i vam veure que tota la cala estava coberta d’un tel blanquinós que, de moment, vam pensar que era bromera de les posidònies. De seguida vam desistir d’instal·lar-nos-hi i vam fer mitja volta, però jo no ho veia clar i, finalment, ens hi vam acostar. Quin fàstic, per favor! Era una immensa capa de plàstics esmicolats. No havíem agafat els mòbils expressament, per allò de passar un dia completament despullats de la tecnologia, sense destorbs i abocats a la natura. Que burros! Amb un salabret vam agafar una mostra d’aquella sopa espessa per comprovar que, efectivament, l’onatge i probablement els corrents submarins havien apilat l’evidència de la mort progressiva del mar Mediterrani, que és part de la nostra identitat. Això va de debò, no són anècdotes de quatre alarmistes. Cap dels plàstics desfets superava el centímetre quadrat.

Cada any vuit milions de tones de plàstic acaben als mars. Es calcula que, si no s’estableix un pla d’acció per revertir-ho, cap a l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos. Alguns dels estudis demostren que un consumidor de marisc europeu ingereix 11.000 fragments de plàstic a l’any. Això no és un tema trivial, limitat a països llunyans i oceànics; és un problema mundial que, com a país mediterrani, ens afecta molt directament. Actualment hi ha moviments i campanyes molt involucrades per canviar l’actitud de la gent respecte a l’ús del plàstic. Però el que sens dubte calen són lleis que en regulin l’ús. Si no, no ens en sortirem. En aquest sentit, la Comissió Europea ha proposat una nova legislació per restringir els plàstics d’un sol ús i frenar l’allau de residus. Els problemes mediambientals són, sens dubte, globals i necessiten amb urgència solucions a escala planetària. I això implica l’entesa amb la indústria del plàstic que cap país europeu per si sol no pot afrontar. La UE té l’oportunitat de treballar per aturar els residus que ofeguen el planeta i liderar el combat global contra la contaminació que provoquen. Però necessita el suport de la gent per oposar-se als interessos de les grans corporacions. El problema és que, com que només ens ocupem de les coses urgents, deixem de banda les coses realment importants.

Més continguts de