El camí cap a la solució de la qüestió catalana

En un moment com l’actual, presidit per l’anàlisi dels efectes del dictat de la sentència del Procés i, en conseqüència, per l’efervescència emocional dels que la consideren, més enllà de condicionaments tècnics i jurídics, massa dura o massa tova, sembla coherent concloure que la solució a la qüestió catalana no pot derivar de propostes insòlites com ara, per exemple, traslladar el Senat o un parell de ministeris a la ciutat de Barcelona -la qual cosa no passaria de ser una simple operació de maquillatge-, així com tampoc del tradicional posicionament immobilista de Madrid, cooperador necessari de la cronificació del problema, o d’una aposta unilateral per la independència fonamentada en un sentiment legítim però que fàcilment ens pot fer caure en un més que frustrant miratge.

Convé que totes i tots, d’aquí i d’allà, tornem a tocar de peus a terra. En aquesta línia, com acaba d’expressar un expresident de la Generalitat de Catalunya, és indispensable treballar per assolir un encaix efectiu de la identitat del poble de Catalunya dins del marc espanyol i europeu. Per aconseguir-ho, tots tenim present que la majoria social més àmplia és la que reclama una solució democràtica del conflicte, i esdevé inajornable dissenyar un nou model de finançament autonòmic, afrontar un reequilibri competencial presidit pel sentit comú, l’estabilitat i la manca d’ambigüitats, i dotar de contingut allò que hauria d’implicar el reconeixement de la identitat de Catalunya.

La presència mediàtica dels que podrien qualificar-se com a hooligans d’una banda i l’altra del tauler polític no facilita, en absolut, la construcció d’un espai de reflexió que requerirà una notable altura de mires de la nostra classe política. Els nostres representants polítics no poden ni han de convertir-se en actors d’un escenari que debiliti, per manca de projectes i polítiques que vagin més enllà de la simple confrontació, la construcció i el futur del nostre país. No poden limitar-se a parlar, per importants i legítims que siguin, dels problemes d’ahir i de reivindicacions històriques, tot oblidant-se, en paral·lel, de la gestió diària dels problemes de la ciutadania. No es poden permetre mostrar la seva incapacitat per prendre en consideració qualsevol pensament o reflexió crítica de l’adversari que faciliti, fruit del diàleg, trobar una sortida raonable a l’actual laberint català. I tampoc poden seguir instal·lats, aquí i allà, en l’aparent comoditat de conviure amb un problema que, potser, en moments puntuals, els pot aportar un hipotètic rèdit electoral a curt termini.

Davant d’una alternativa presidida per la grisor de l’anomenada “societat del sandvitx mixt” -on els mediocres tenen tendència a constituir-se en sords reproductors d’allò que santifiquen com a evident per a si mateixos-, la classe política, d’aquí i d’allà, ha de ser capaç de cuinar una resposta, presidida per la lògica, sobre la qüestió catalana. Seguir instal·lats, per no dir empantanats, en una realitat en què certs dirigents espanyols senten “menyspreu” per tot allò que implica la identitat de Catalunya (història, llengua, cultura, dret civil propi, etc.) i en què, al mateix temps, certs dirigents catalans segueixen apostant per incentivar la confrontació directa amb Espanya, no sembla, ni de bon tros, la millor de les opcions.

La moderació i la racionalitat haurien d’haver guiat, incloent-hi el llarg procediment judicial que l’ha acompanyat (també pel que fa a la redacció de la sentència), tot el que envolta el Procés. L’eslògan “Ho tornarem a fer” -tant predicable dels que van aprovar l’article 155 com dels que van declarar unilateralment una desconnexió que, tot seguit, van incomplir normativament- sembla raonable defensar que hagi de ser substituït per un nou tarannà, tant a Madrid com a Catalunya, en què tothom reconegui les seves errades, sigui capaç d’aprendre del que hem viscut -tot recuperant el respecte recíproc- i, per sobre de tot, posi el seu granet de sorra per cosir una fractura social que ha trobat un terreny adobat tant a certes accions de la caverna mediàtica espanyola com també a algunes manifestacions de certs teòrics del Procés.

A partir d’aquí, mitjançant la integració responsable de la diversitat i la recíproca lleialtat institucional, el camí cap a la solució de la qüestió catalana serà sinuós, però hi serà. Davant del com pitjor molt millor, sembla l’hora de reivindicar un cert possibilisme que ens retorni a una política real on puguin tenir cabuda totes les legítimes expectatives de futur del poble de Catalunya, que s’han d’exercir per vies legals, així com el reconeixement de la seva història, però en el qual, per sobre de tot, lluny de fantasies i ficcions, es torni a governar per a tothom i en present.

Més continguts de