23/06/2022

El Camp de la Creu

3 min
La plaça del Carme de les Corts, en una imatge d’aquesta setmana.

Més que una plaça, sembla un xamfrà de l’Eixample amb casetes baixes. El seu aspecte actual el deu a les obres que, des de fa anys, s’emporten lentament l’antiga fesomia del districte de les Corts. Feta miques, la barriada del Camp de la Creu se sobreviu a si mateixa. I la plaça del Carme, d’antuvi el punt central d’aquest veïnat, s’arrapa a les modestes façanes que encara conserva.

El nom d’aquest indret, quasi perdut per la memòria popular, recorda una antiga creu de terme, la creu de Magòria. Aquestes eren terres que pertanyien al poble de Sarrià, que per aquí limitava amb Barcelona. Camps de conreu i horts, amb algunes cases disperses. Però en les dècades centrals del segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques, i al Camp de la Creu es va concentrar la primera barriada obrera de les Corts, que el 1836 s’havia independitzat de Sarrià.

A la dècada de 1860 s’iniciava la urbanització de la zona, amb la plaça del Carme i els carrers de Morales i Jordà, aquest últim transformat l’any 1869 en carrer Montnegre. Per la mateixa època obria la factoria química de Manel Castell i la tèxtil de Can Batlló, que van atraure una gran quantitat de treballadors al municipi. De sobte, la Travessera de les Corts, la carretera de Sarrià i el carrer Numància s’omplien de tallers de tota mena. Quan, el 1897, el territori s’annexiona a Barcelona, amb prou feines tenia uns sis mil habitants, molts dels quals s’estaven organitzant en associacions properes a l’anarquisme, com l’Ateneu Obrer de les Corts, l’Associació Instructiva Obrera, l’Ateneu Harmonia Cortsenca o la Unió Cooperativista Barcelonesa, al carrer Gelabert cantonada amb Morales. En aquest encara sobreviu un cap de cavall situat a la façana del que havien estat les cavallerisses de l’empresa Comes, dedicada al transport amb tracció animal de mercaderies. I a la mateixa vorera, fins fa poc, encara quedava un altre cap, en aquest cas d’un boc, que assenyalava un taller de pellaire, i on segons altres fonts venien llet de cabra.

A principis del segle XX, a la plaça del Carme es feien sardanes i hi posaven els envelats de la festa major, mentre en un racó funcionava una escola de nens i una fàbrica d’estufes. El 1901 s’aprovava l’arbrat del carrer Morales, on s’hi va obrir també el Casino Republicà de les Corts. I el 1904, els veïns presentaven una denúncia contra la fàbrica de botons d’os de M. López Vidal, a la qual assenyalaven com un perill per a la salut pública. El 1915 es registraven diversos casos de diftèria. I cinc anys després, al carrer Montnegre obria el bar, cinema, ball i atraccions El Discóbolo.

Aleshores, la principal notícia d’aquell veïnat als diaris eren els assalts a horts i galliners, prova que encara es mantenia un estil de vida força rural, que va començar a canviar en la dècada de 1920, quan es va construir la desapareguda Colònia Castells. Aquell any, al bar Catalunya del carrer Morales, la policia detenia un dels seus veïns, l’anarquista Jaume Manyac, a qui la premsa havia batejat com “el segon Noi del Sucre”. No lluny d’allí, al carrer Gelabert, obria el bar Los Federales, que congregava molts llibertaris per participar en tertúlies i aprendre idiomes com l’esperanto.

Passada la Guerra Civil, el barri va perdre les seves institucions ciutadanes. I a mesura que tancaven les velles fàbriques, el Camp de la Creu es va convertir en una referència només coneguda pels més grans que, en els darrers anys, han vist desaparèixer gran part del seu patrimoni arquitectònic. Fins ara, quan aquesta plaça estranya i els carrers que l’envolten són les darreres restes del que fou una gran barriada proletària i popular, avui en extinció.