Catalunya està en campanya electoral. La data de les eleccions dependrà del president de la Generalitat, però la limitada remodelació del Govern està feta en clau electoral. El primer pas va ser resoldre la incògnita de la candidatura d’Aragonès quan Oriol Junqueras va retirar-se de l’equació d’ERC per aturar el desgast que provocava la seva ombra. Aquesta setmana el president de la Generalitat ha donat galons a la consellera encarregada de les relacions amb el PSOE, Laura Vilagrà, i a Sergi Sabrià, el lampista del partit i ara del Govern. Els republicans han començat a llegir les enquestes i veuen que no estan capitalitzant al seu favor el Govern en solitari. La gestió és més complicada d’explicar a l’opinió pública que l’agitació i la propaganda, i l’atenció dels ciutadans és cada dia més difícil de mantenir. Per recuperar la iniciativa política i el focus informatiu que avui és a Madrid, el president ha triat un portaveu que baixarà al fang. Amb Sabrià, el Govern té avui un portaveu polític convençut i contundent, dur en el cos a cos però alhora fràgil pel seu ímpetu i caràcter volcànic. El seu repte serà saber calibrar entre la duresa del ring i la realitat dels pactes. Sense anar més lluny, a l’Ajuntament de Barcelona si acaba fructificant l’acostament actual d’ERC a l’equip de l’alcalde socialista, Jaume Collboni.
Les eleccions del juny al Parlament Europeu preocupen els republicans perquè Junts ha revifat al Congrés gràcies a la capacitat de negociació amb el PSOE i, a més, l’amnistia avança malgrat les maniobres del jutge García-Castellón. Els uns i els altres saben que la tornada de l’expresident Puigdemont generarà una onada de simpatia que influirà en l’ànim dels votants sobiranistes, i ERC vol posar en valor tant la gestió feta els últims anys com haver fet abans l’aterratge estratègic.
A Junts, Míriam Nogueras s’ha consolidat en la negociació amb el PSOE, però el grup parlamentari ja ha entrat en l’escenari dels pactes i no li serà sempre igual de rendible tenir els socialistes permanentment amb l’ai al cor. Els negociadors de la Moncloa, que primer es confessaven estupefactes per la desconfiança de la negociació, ara saben que hauran de conviure amb l’amenaça permanent de trencar peres, però confien que l’estratègia de Junts de negociar ja és irreversible.
La veritable batalla
Mentrestant, la veritable batalla democràtica d’Espanya es juga pel control del poder judicial i la utilització política dels mecanismes policials al servei de la ideologia del govern de torn. Del que ha emergit de l’operació Catalunya es desprèn que no només hi ha una utilització política dels organismes de l’Estat, sinó també servilisme judicial, mediàtic i policial a canvi de beneficis econòmics o relacionats amb la promoció professional. La paraula que ho resumeix és corrupció. Els nivells de corrupció de la democràcia espanyola són alarmants. Es tracta d’investigacions sense ordre judicial i de diversos cossos policials competint entre ells a les ordres de ministres, i amb el coneixement del president del govern del PP. Es tracta també d’escoltes de la seguretat de l’Estat a un conseller mentre negocia acords de govern amb el PSOE. Es tracta també d’un jutge que adapta la seva interlocutòria a temps real per evitar que l’acord del legislatiu per l’amnistia es porti a terme. Es tracta de la publicació de dossiers sense contrastar i de la programació de la publicació de determinada informació amb les parts implicades i en el moment políticament oportú.
Corrupció
La corrupció de la política espanyola és el resultat de la utilització de l’Estat amb finalitats partidistes. El moment és greu, i veurem si la majoria parlamentària és capaç de fer net.
El Procés tenia un component important d’exemplaritat. La majoria de la societat catalana somiava en una societat més lliure però també menys corrupta, més justa i amb estàndards democràtics més elevats que els que té. Les cartes s’han repartit de nou i, acabat el Procés, cal saber què proposen els nostres representants públics avui. La gestió pot semblar avorrida, però de l’escola en depenen l’ascensor social, la cohesió i la competitivitat de l’economia. De les polítiques governamentals en depenen l’accés a la salut, la seguretat als carrers, el funcionament de les infraestructures, les universitats i també, en part, l’ús de la llengua. No hi ha dubte que ha començat la campanya electoral. El que no està tan clar és quin és el projecte dels uns i els altres més enllà que hagi pujat el to de la confrontació. Potser només és soroll. Els uns i els altres saben que el pròxim Govern es farà amb un Parlament en el qual s’hagi negociat amb el contrincant.
