29/08/2020

De Camus a Messi

3 min

El futbol no és l’opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol. Parlem d’un dels grans escriptors del segle XX i de la prestigiosa publicació que encara ara atorga i gestiona la Pilota d’Or, guardó que corona el i la millor futbolista de cada temporada. “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l’hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura.

El futbol no pot ser l’opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus. Una altra cosa és que, precisament per aquesta potència simbòlica, el futbol, com a esport, hagi de conviure amb un seguit de contradiccions socioeconòmiques que giren al seu voltant i que l’han fet partícip d’un dels negocis més detestables de la història. També en això s’expressen coses ben enquistades en la naturalesa humana.

L’impacte que ha ocasionat la notícia de l’adeu de Messi al Barça ha generat tot tipus de reaccions. Des de les més crítiques per la magnitud mediàtica donada a la notícia, feta pública la mateixa tarda que el FC Barcelona jugava les semifinals de la Champions femenina i que l’Àfrica era declarada lliure del virus de la poliomielitis, fins a les més analítiques per l’impacte de la notícia. L’abast de tot el que passa al voltant del futbol, també en aquest cas, és una confirmació de la frase de Camus: és una experiència moral radical. I el fet que sigui tan contradictòria li dona aquesta potència. No passa només amb el futbol, certament, sinó que és una constant general dels esports d’equip, convertits en espectacle de coliseus, on el que es vol és guanyar des d’una semàntica que s’aproxima a la bèl·lica. On s’idolatren els líders i els fanatismes poden dur a les barrabassades més estúpides, quan no directament execrables. Aquelles coses ben enquistades en la naturalesa humana i que cal marcar de ben a prop.

És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma.

El futbol no és l’opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d’anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d’ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.