Canals, el més “goyesc” dels pintors catalans (1931)
Peces històriques
De la columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) publicada a la seva secció, “L’aperitiu”, de Mirador (12-II-1931), arran de la mort ara fa noranta-cinc anys del pintor, dibuixant i gravador Ricard Canals i Llambí (Barcelona, 1876 - 1931). Amb Nonell, Mir, Pichor i Vallmitjana formava l’anomenada “Colla del Safrà” per les seves pintures força acolorides. Poc abans de la seva mort prematura va decorar el sostre d’una de les estances de l’Ajuntament de Barcelona.
[...] En el moment en què al nostre país va començar la pintura de debò hi havia dos joves singulars que havien anat a caçar Goya en algun sostremort de la rue Lépic, o en una exposició de pintura impressionista de la rue la Boétie. Aquests joves eren Isidre Nonell i Ricard Canals. Mentre a Espanya els pintors s'havien oblidat de Goya i de totes les teles sòlides del museu, Nonell i Canals descobrien tot un món. Nonell, del Goya seguríssim en va extreure la misèria, la clínica, les forques d'all, les cassoles i les arengades. De tot plegat en va fer el prodigi més gran de pintura del nostre temps, conservant-ho amb un oli que de vegades era fresc i asprejava una mica i de vegades era un ranci pujat i de vegades era d'or simple. Canals va pescar de Goya els somriures, el rosa dels llavis, la plata dels ulls, la farina de la pell amb els filets coral·lins de les venes. Canals amagava l'oli massa desvergonyit i en les galtes i en la seda de les dames hi posava una mena de sordina, les empolsava amb un guix desmaiat i sensualíssim, que els feia una boira de puntes. Canals, en la seva vida i en la seva pintura, era el més goyesc de tots els nostres pintors, i això per una certa transparència de mançanilla de gran qualitat que tenia la seva pell torrada; avui dia aquestes coses de la millor tradició només es poden endevinar en petits detalls així; és gairebé impossible precisar-les; s'oloren contra tots els raonaments. I això, en el pintor Canals s'endevinava malgrat el seu vestit més aviat britànic, d'una elegància una mica descuidada i gens trucada, malgrat el seu excessiu barcelonisme, perquè Canals era home de cafè de Barcelona, més que de París i més que d'enlloc. [...] Canals tenia el plec de l’home de món, aquest plec naturalment ben fregat amb paper de vidre li donava una gràcia que tenen poquíssims aristòcrates d’aquest país; aquest plec el conservava en el seu taller, el conservava en un sopar d’amics, o en un lloc indiferent, quan un feia una pregunta vaga o grisa sobre una cosa insignificant. La pintura de Canals tenia aquesta gràcia mateixa; per això les seves teles eren tan “digeribles” per la mitjana dels ulls de la gent d’aquí, i podien aconseguir un èxit positiu entre els mobles de les persones que s’estimen i toquen de peus a terra. [...] Tot això s’ha acabat per sempre; la gent del carrer admira la pompa de l'esforç econòmic enganxat a les façanes de les cases, admira el fum de les esquadres que venen al port i les farigoles de Pedralbes. Estem orgullosos de tot el nostre. Però el perfum de les ànimes de selecció és més difícil d'ésser admirat i d'ésser endevinat. L'ànima de Canals és una de les que han sumat positives energies en aquesta cosa dolça i anàrquica, tendra i brutal, que se'n diu l'esperit del nostre país. L'ànima de Canals ens ha deixat el seu perfum característic: el perfum de les galtes tristes i picants d'aquelles senyores que Goya pintava amb un gosset a la falda, i el perfum d'una mançanilla especial, que de tan fina que és només en beuen els àngels.
