Correpins i boticlastes 15/01/2023

La cançó de Shakira

2 min
Un cartell amb un muntatge de Shakira i Piqué.

La cançó de Shakira no és nova. La cançó de Shakira ja l’hem sentida. Molts cops.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És la cançó de la rancúnia i la venjança. És la melodia de la ràbia i el ressentiment. És aquell plat que es menja fred i que, com tot plat fred, ningú no gaudeix, però es menja perquè un pensa que té dret a menjar-se’l. És el meu plat. És el meu menjar. És fred, no em va bé per a l’estómac, sé que em farà mal, però me’l menjo. Se’n diu venjança.

Les persones intel·ligents, molt intel·ligents, són capaces de fer diners amb la venjança. Llavors la venjança, tot i seguir freda al plat, té bon gust. I Shakira ha demostrat ser intel·ligent. Molt intel·ligent. ¿M’han deixat, m’han abandonat? Som-hi a fer diners d’aquest episodi tan dolorós de la meva vida. Que tothom ho sàpiga. Ell és el dolent. I, de passada, pasta.

Des de sempre, la música i el teatre han tingut una funció de denúncia. De denúncia social. De manera encoberta es criticava la diferència de classes o la falta de llibertat de les dones per escollir a qui estimaven de debò o la hipocresia política. Ara, gràcies a Shakira, la música ha descobert una altra forma de denúncia. La denúncia privada, la baralla conjugal ventilada als quatre vents, la discussió de barriada, la del matrimoni aquell tan simpàtic de l’ascensor, una baralla que se sent perquè és estiu i les finestres estan obertes i tot el veïnat s’assabenta que el del tercer primera ha tingut una aventura amb la que li venia les assegurances.

A mi la cançó de Shakira m’ha semblat una obra mestra del màrqueting musical, una innovació radical, una genialitat mozartiana amb música elemental i patxanguera, com tanta de la música que es fa avui en dia. Sense cap valor musical. La lletra és horrorosa, la sogra, el Twingo i el Rolex. Quin horror. Milions de descàrregues en poques hores. Cultura de masses. Opi del poble. Bravo.

I, mentrestant, Piqué guarda silenci. És una altra música. La música del silenci és la millor perquè alberga totes les possibilitats i les manté vives. Encara no saps com sona. És música també intel·ligent perquè a la merda només la guanya la merda. I més merda no contribueix a res quan hi ha nens pel mig.

Pobres nens. O potser no tan pobres. Al final, hi ha un missatge molt clar de la seva mare: feu de la desgràcia una oportunitat. No sereu més feliços, però deixareu de ser els perdedors. Els perdedors públics, esclar.

Fernando Trias de Bes és economista i escriptor
stats