Opinió 25/02/2014

Amb Candel no n’hi haurà prou

3 min

La coincidència de la commemoració dels 50 anys de la primera edició del llibre Els altres catalans de Paco Candel, l’escàndol de Ceuta, l’acte memorable al Parlament de Catalunya de la celebració dels 25 anys de Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB (CED), el referèndum suís a favor de limitar l’entrada de forasters europeus o la permanent partida de joves catalans ben formats per buscar feina a l’estranger, ha tornat a posar el debat sobre les migracions als primers llocs de l’agenda catalana.

TOTS AQUESTS FETS assenyalen les múltiples perspectives des de les quals es pot abordar la qüestió de les migracions i la dificultat d’integrar-les en una sola interpretació coherent i sistemàtica. Així, les consideracions que feia Miquel Puig dissabte passat a l’ARA sobre l’impacte econòmic de les migracions són de naturalesa ben diversa de les que mereixen els protocols de vigilància de fronteres. I la sortida de joves catalans a l’estranger per la incapacitat del mercat laboral d’incorporar-los té poc a veure amb el debat demogràfic que fa temps que planteja la doctora Anna Cabré, directora del CED, quan adverteix -dit pel broc gros- que d’aquí unes dècades pot molt ben ser que els immigrants siguin un bé escàs i que no n’hi hagi per a tothom qui n’hagi de menester.

TOTS AQUESTS DESAFIAMENTS no porten a les mateixes conclusions ni permeten definir legislacions clares i comunes a Europa, perquè hi ha en joc molts interessos legítims però contraposats. I això sense esmentar el gran debat que sí que hem fet al llarg dels anys i molt a fons a Catalunya sobre la dimensió pròpiament política. És a dir, sobre la necessitat d’incorporar els forasters a un projecte nacional comú, a un sistema de drets i deures compartit, i sobre com respectar la diversitat bo i mantenint la cohesió social del país. De fer-ho bé en depenia la nostra supervivència com a poble i com a país.

PRECISAMENT, aquesta darrera dimensió -la “Catalunya, un sol poble”, en paraules de Candel- era la que tractava Els altres catalans, un llibre que està mereixent l’atenció acadèmica d’universitats europees i nord-americanes però que, em temo, és molt desconegut als nostres centres. Un llibre l’impacte social del qual queda ben definit pels 30.000 exemplars que se’n van vendre en només tres setmanes quan va aparèixer, l’any 1964. I això en uns temps en què Catalunya no disposava de cap mena d’instrument polític per fer front a una gravíssima i dramàtica situació i en què una vegada més va ser la societat civil, i d’entrada molt particularment l’Església catòlica, la que es va haver d’arremangar per portar-hi una mica d’esperança.

CREC QUE ES POT DIR sense exagerar que Catalunya té una teoria i una pràctica d’èxit -una “doctrina”, com sol dir el president Jordi Pujol- sobre aquesta dimensió del debat migratori. Més enllà de certes retòriques etnicistes minoritàries -i sovint inflades des de fora amb mala intenció-, la realitat social catalana s’ha mostrat, no sense tensions, capaç d’incorporar una àmplia diversitat d’orígens i d’orientar-los cap a un futur de convivència comuna. Com he escrit moltes vegades, a Catalunya la immigració ja és un lloc de memòria nacional i les arrels no es fan sobre el passat sinó en el futur. I per si algú en dubtava, la participació i el compromís majoritari en el procés sobiranista actual ho posen en evidència.

PERÒ SAPIGUEM també que quan siguem independents, amb aquesta dimensió cívica d’èxit no en tindrem prou. També haurem de decidir sobre el model econòmic i laboral o sobre el model policial i de fronteres. Anem-nos fent càrrec que la majoria d’edat política comportarà moltes noves responsabilitats que fins ara hem pogut obviar.

stats