El forat que caven els adults

Corria a la cinta del gimnàs provant de no pensar en res, però l’estampa m’ho impedia: a la dreta, un home maldava per caminar en pujada mentre passava un tiktok rere l’altre i reia vivament; a l’esquerra, una dona prejubilada somreia embadalida davant la pantalla de la màquina de córrer, en què Santi Millán presentava Factor X. Als ulls de tots dos, una mena d’hipnosi. Vaig recordar aleshores el darrer dinar que havia compartit amb gent, i com eren els més grans els que revisaven el telèfon quan els avisaven les notificacions o responien les trucades aixecant-se de taula, com si res. Vaig recordar els últims trajectes al metro, a la línia blava que em torna a casa, i aquell exèrcit de gent cansada, tota adulta, tornant a casa com jo, astorats davant de vídeos vulgaríssims creats per la intel·ligència artificial o informant-se en portals de notícies falses. Qui ho diria, no? Voldríem que tots ells fossin joves maleducats, púbers atordits i grollers, minyons incívics, però resulta que eren gent gran, alguns amb cabells blancs, persones d’aparença seriosa i respectable. Qui ho diria, realment.

Fa temps que rumio en això d’acusar els joves dels mals del món. Tendència històrica, cert, i més antiga que l’anar a peu. Ho entenc: hem après que joventut és rebel·lia, barra, descaradura, també renovació, energia i vitalitat; maduresa és saber estar, educació i formalitat, també prudència, coneixement i consciència. Sempre s’ha acusat els joves de corrompre el que funciona, d’alterar el que va bé i de fer molt de soroll per no res. Pobres somiatruites, ingenus que no en saben prou. També és cert que els darrers anys han eixamplat aquesta falla: les noves tecnologies, internet, les pantalles i el llenguatge algorítmic han allunyat encara més el món dels joves del dels adults, que queden trenats per un fil fràgil i precari de comprensió. De vegades sembla que habitem dues realitats paral·leles, cosa que ha envalentit les acusacions als joves de pervertir el món humanista i pacífic que els grans havien fundat. Quitxalla del món, com us ho podeu estar carregant tot tan de pressa?!

Però mentre corria a la cinta del gimnàs, mentre provava de no perdre la calma en aquell dinar o mentre tornava a casa envoltat d’adults addictes al telèfon, pensava en totes les vegades que recriminar als joves de degradar els valors d’un món ordenat ha servit per burlar la decadència que els més grans militen sense adonar-se’n. Aquesta és la hipòtesi. I l’exemple de les pantalles l’il·lustra molt bé. De fet, no és només una sensació meva, jove (cada vegada menys jove) enrabiat per ser la diana de tots els dards, sinó que fa pocs mesos el diari The Economist publicava un article titulat Meet the real screen addicts: the elderly, en què exposava que estudis recents demostren que la gent gran viu cada vegada més a través dels telèfons i que el temps lliure, l’aïllament i la immobilitat són la recepta clau per a un vici que es multiplica. A això s’hi suma el fet de tenir menys barreres socials que els impedeixin passar temps a les pantalles (¿potser caldria crear un "control parental" per als adults?) i la poca consciència de la seva addicció (els joves parlem de brain rotting per referir-nos a la podridura del cervell després d’hores fent scroll: tenim paraules per anomenar el que ens passa; els més grans, en canvi, no). El mercat tot això ho sap bé i inventa airpods que fan d’audiòfons o sistemes que connecten els telèfons amb serveis d’emergència. L’ocàs els ha arribat també a ells.

Aquest és només un exemple, sí. Fa tot just un any vaig escriure sobre l’extrema dreta i el món dels adults, després de mesos sentint que a les notícies s’assenyalava nit i dia la radicalització dels nois joves, com si fossin només ells els que han coronat Vox a Espanya o els que duran Aliança Catalana a ser tercera força al Parlament. Com si fos només cosa dels joves la guerra oberta de Trump contra el món, l'amenaça constant de Putin i aquesta espiral de por que no para de créixer. Tant és quin sigui el motiu o de què tracti l’assumpte: hi ha la tendència d’utilitzar el jovent com a cap de turc dels mals del món. Els estudis, però, apunten cap a altres direccions. Al 2026 li demano això: que sigui l’any de responsabilitzar els més grans d’aquest forat que estem cavant, del forat que han deixat tan ben obert per a les generacions futures. A veure ells com es defensen.