El capell femení (1925)
Peces històriques
De la columna diària de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (20-VI-1925). Una mostra de la ironia subtilment classista de Carles Soldevila empeltada de dandisme britànic. Soldevila s’havia erigit en el Petroni del noucentisme català, l’àrbitre de la moda en una societat catalana emmirallada en el cosmopolitisme que el cinema desvetllava. Així era en el seu teatre (Civilitzats, tanmateix, 1921) i en els seus manuals de civilitat del 1927: L’home ben educat, La dona ben educada. També des de la revista refinada D’Ací d’Allà que ell dirigia i on aquell juliol de fa un segle va publicar un mostrari de barrets femenins.
Temps enrere vaig escriure un articlet on defensava la conveniència que les nostres menestrales adoptin el capell tal com han fet a tota l'Europa occidental. Aquesta tesi va produir una certa estranyesa a diversos amics, coneguts i desconeguts. No us encisa —em deien— l'espectacle de tants caps sense capell com poblen els carrers de Barcelona? Per quins set sous voleu cobrir amb un tarotet [tarot i capell eren sinònims de barret en aquella època], generalment disgraciós, els caps generalment graciosos de les dependentes de magatzem i de les fadrines de taller? Vaig tractar de justificar el meu punt de vista, més social que no estètic. No sé si vaig convèncer ningú. Tal vegada vaig oblidar de dir que amb apologies o sense, amb alegria o amb recança, la generalització del capell femení vindria de la mateixa manera que ha vingut l'abolició de la mantellina menestrala i la retirada gairebé absoluta dels cotxes de plaça [cotxes que a la manera dels taxis estaven a disposició del públic en uns punts de la ciutat]. El meu desig era d'abreujar una evolució, convençut com estic que, posats a seguir les modes europees, convé més seguir-les vivament i amb resolució que no pas lentament i amb dubtes. La casualitat m’ha fet sabedor d’una nova que confirma el meu pressentiment. El capell femení ha conquistat nombroses posicions; no diríeu amb quin motiu. Amb motiu de l'Any Sant; admireu-vos-en! Què té que veure l'Any Sant amb els capells de senyora? El Papa, tal vegada, ha demostrat alguna preferència envers els capells, en perjudici de la tradicional mantellina negra? No és això. És que les menestrales que en innombrables caravanes surten de Catalunya vers la Ciutat Eterna, han sentit, sense cap acord previ ni cap requeriment explícit, la necessitat d'adoptar la cofadura europea. La senyora Marieta, la senyora Tuies, la senyora Lluïsa i la senyora Paula, han cregut inconvenient d'anar pel món amb una indumentària diferent de la de la immensa multitud de devotes que fa cap a la Roma del Papa. És possible que quan en tornin, esvaïda l'angúnia de la novetat, ja no abandonin aquest adminicle que durant un temps ha estat innecessàriament una frontera de classe.
