Cara i creu de la notícia (1966)
Peces històriques
De Lluís Permanyer (Barcelona, 1939-2025) a La Vanguardia (31-VII-1966). Traducció pròpia. Aquest va ser el primer article que aquell periodista format en dret va publicar en el diari on va treballar sempre. El seu últim article va sortir dijous passat, el mateix dia de la seva mort (l’havia enviat dies abans i el va poder veure imprès abans de morir). La peça del seu debut com a articulista –aquí transcrita en part– va sortir en una secció innovadora titulada “Cara y cruz de la noticia”. El talent de Permanyer destacava de ben jove en aquella premsa rutinària. Als 29 anys ja va guanyar el seu primer premi, el Luca de Tena. En els darrers temps conreava el periodisme historicista a la secció anomenada “L’àlbum”.
[…] Els principals criminals no son pas els pilots americans capturats a Vietnam del Nord, sinó les persones que els han enviat allí: Johnson, Rusk, McNamara. Són ells els qui haurien de ser jutjats. – Noticia C.T.K. Comentari: Per tal que aquest desig de Ho Chi Minh pogués realitzar-se caldria no tan sols la derrota de les tropes nord-americanes que operen a Vietnam, sinó la de l’exèrcit U.S.A. als Estats Units. Més que els somnis del president vietnamita, interessa assenyalar la identificació del poder amb l’aplicació de la justícia; és a dir, en aquest cas, la possibilitat de jutjar implicaria obligatòriament la prèvia condició de victòria. (Una situació semblant a la de Nuremberg.) La legislació relativa als delictes polítics i als crims de guerra sol estar feta a mida dels vencedors; no obstant, el “corsi e ricorsi” inverteix, tard o d’hora, els termes, i el mecanisme esdevé un joc perillós. L’experiència permet qualificar d’optimistes aquells que creuen en la possibilitat que un dia poden arribar a aplicar-se les mateixes lleis a vencedors i vençuts. Washington.- Seixanta mil negres tenen els americans al Vietnam, on ja estan desplaçats prop de tres-cents mil soldats americans. S’afirma que la moral d’aquests combatents és molt elevada i que “s’adonen de la importància del seu paper i amb prou feines es preocupen dels conflictes racials en el seu país”. De fet s’està consentint, tot i que legalment no està permesa, la segregació racial, sobretot als bars i restaurants de Saigon. Comentari: Els soldats negres son aptes per lluitar i morir, braç a braç, amb els blancs: no sembla pas ser compatible, contràriament, que blancs i negres puguin prendre un whisky en un bar o carn amb melmelada en un restaurant. Si no poden pas “viure integrats”, ja és molt que se’ls permeti “morir integrats”. Per altra banda, què hi ha d’estrany que aquests soldats de color amb prou feines es preocupin dels conflictes plantejats en el seu país, quan les lluites en els carrers de les ciutats americanes deuen ser una autèntica “cosa de nens” comparades amb les que tenen lloc al sud del paral·lel 17? [...]
