16/06/2016

Renyem menys l’àvia i diguem-li gràcies

2 min

EN POCS DIES M’HE TROBAT en dues xerrades sobre educació amb dues àvies motivades que m’han demanat que parli d’elles. Que digui sisplau que fan el que poden, i que estan cansades que les renyem. Sé de què parlen, i no perquè sigui avi, sinó perquè sóc un pare dels que han renyat les àvies. Dels que han gosat dir-los què feien bé i què feien malament.

Som una generació desconcertada, acomplexada, sobreinformada, que sense els avis no ens en sortiríem, que ens servim d’ells a vegades fins a l’abús, però que ens costa confiar-hi. I no els deixem fer prou d’avis.

Els demanem que ens cuidin les criatures, que les recullin, però els diem nosaltres què els han de portar, on han d’anar, què han de fer. A vegades amb un excel d’extraescolars que deixen rendits avis i néts alhora.

Hauríem de ser més agraïts. Dir-los més vegades aquesta obvietat, que sense ells no sobreviuríem. Evidentment recordar-los que si hi passen moltes hores al dia perquè ens substitueixen amablement en la nostra tasca educadora no sempre podran consentir. Però admetre que tenen una connexió especial amb els néts, i una missió diferent, i un rol diferent, i celebrar-ho, en lloc d’interferir-hi. Empoderar-los més, en lloc de restringir-los. Que els expliquin la vida, que llueixin la seva experiència. Si els obliguem a anar amunt i avall i ajudar-los amb els deures d’anglès els nens se senten amb superioritat, la iaia m’arrossega la motxilla, em porta l’entrepà i a sobre no en té ni idea del past perfect, que jo ja domino. Però si l’àvia mana, els pot portar al seu terreny, i té seguretat i autoritat, la seva saviesa brilla i la criatura aprèn el triple, a més de gaudir d’un afecte, una paciència i una tendresa que són el bé més preuat dels avis.

stats