Carta a la llibertat d'expressió: 'Un traç vermell cada vegada més gruixut'
El dret a la llibertat d'expressió, que tant reivindiquem aquests dies, estaria bé que anés acompanyat del deure de no ofendre'ns cada vegada que aquesta llibertat l'exerceix algú que no pensa com nosaltres. Com més ens escandalitzem, més restringim la llibertat que exigim que es respecti.
Dit d'una altra manera, la llibertat d'expressió és allò que defensem per a aquelles persones que, o bé pensen com nosaltres, o bé ataquen idees, persones o institucions que ja ens va bé que siguin atacades. En aquests casos, proclamem que la llibertat d'expressió és un dret sagrat i ens queixem que el seu exercici tingui un càstig penal, que porti cantants a la presó o a l'exili. La coherència s'esberla quan els atacats són dels nostres. Tota la llibertat que pregonàvem es transforma en censura i comencem a exigir que rectifiqui, que demani perdó, que plegui, que li retirin tribunes, micròfons o càmeres que tingui a la seva disposició, que el facin fora i que pagui per les barbaritats que ha dit, escrit o cantat.
Hi ha una mordassa en forma de llei, és cert, però també n'hi ha una altra que exercim cadascú de nosaltres, els qui ens omplim la boca amb la llibertat d'expressió. L'autoritarisme per fer front a les mostres de dissidència no l'exerceix l'Estat en règim de monopoli. Ens hi hem anat apuntant tots, contagiats del virus de la intolerància, alimentat per la velocitat i la simplicitat amb què qualsevol missatge es propaga a través de les xarxes. Denunciem un assetjament psicològic, que llavors practiquem nosaltres sense cap mirament, combatem els discursos de l'odi afegint-hi encara més odi. Com que ens irrita que la Corona sigui inviolable, pretenem que també ho siguin les nostres idees. Cada dia estem més susceptibles. Tot ens ofèn, com si no ens adonéssim que volent retallar la llibertat d'expressió als altres, ens l'estem escapçant a nosaltres mateixos.
La imatge que acompanya aquesta carta –actualitzada pel col·lega Alex Gallego– va néixer el 1977, quan Albert Boadella va haver d'anar a la presó per injúries a l'exèrcit, arran del seu espectacle teatral La torna. La màscara i les lletres van ser obra de Fabià Puigserver i sembla que Teresa Calafell és qui va tenir la idea del traç vermell que tapa la boca. D'un temps cap aquí, fa la impressió que, en comptes de lluitar per arrancar la guixada, entre tots l'anem fent cada vegada més gruixuda. I el primer beneficiat d'aquesta censura col·lectiva és qui originalment va legislar per perseguir la dissidència.
P.D. La llibertat d'expressió ens posa a prova cada mitja hora. L'últim cas, el de Victoria Abril, que ha minimitzat l'impacte del coronavirus, ha criticat la resposta dels governs i l'eficàcia de les vacunes. Què fem? ¿Li retirem el premi Feroz per la seva trajectòria com a actriu o ens ofenem una mica menys i fem més cas als científics que a una artista?
Albert Om és periodista
