28/05/2021

Carta a Pere Aragonès: 'Primeres percepcions'

2 min
ALEX GALLEGO

Benvolgut president, hi ha persones que tenen llum perquè ja han nascut així i després n'hi ha d'altres, com vostè, que si volen brillar han de fer coses, s'ho han de treballar. Diria que n'és conscient i, fins i tot, que pot ser bo per a aquests moments.

Aquesta carta té el risc de ser precipitada, perquè encara no han passat cent dies per fer un balanç polític del seu govern. És, tot just, una suma de percepcions de la seva primera setmana com a president de la Generalitat. Quan el veig, la primera paraula que em ve al cap és endreçat. Una imatge, un discurs i un pensament de persona metòdica i sistemàtica, de qui té les dades al cap i de qui no vol que se li escapi cap detall. Algú que deu estar acostumat a dirigir equips, però no a partir d'un lideratge carismàtic, sinó des d'una determinació independentista competent.

Es nota que feia temps que es preparava per a aquesta investidura, que tenia molt meditades quines havien de ser les paraules dels primers discursos i quins serien els actes amb què estrenés l'agenda presidencial. Tinc la sensació de ser davant d'un president a qui no li agrada deixar espai a la improvisació, si es pot estudiar a fons fins a l'última de les carpetes que siguin responsabilitat seva. Que basteix i executa un guió mil·limetrat: on deixaré un clavell, cap a quins bustos aixecaré la mirada i quan em faré acompanyar per una filla a qui fins ara, president, vostè havia amagat o pixelat a totes les fotografies d'Instagram. L'edat hi deu tenir alguna cosa a veure, potser. Aquell afany de suplir amb rigor i competència qualsevol sospita de frivolitat en una persona a qui li han arribat els càrrecs més d'hora que a altres governants. Aquell soc jove, però no m'enganxareu. Soc jove, però no ho semblaré.

Sigui com sigui, vostè i Jordi Sànchez han aconseguit una cosa que hauríem dit que era impossible fins fa un parell de setmanes: transmetre la imatge que potser sí que Esquerra i Junts es poden entendre en un govern. Els perfils dels consellers, la renovació de cares i el traspàs civilitzat de carteres fan albirar la possibilitat que les bombes no explotin des de dins, sinó que, si han de caure, vinguin des de fora. I, si em permet, una última cosa: a pesar de les sensibles diferències d'edat, d'ideologia i d'habilitat oratòria, alguna cosa en vostè em recorda aquell José Montilla que va arribar a la plaça Sant Jaume, després de Pasqual Maragall, brandant el famós “fets, no paraules”.

P.D. Tots els que hem nascut entre 1963 i 1982, des d'aquest dilluns ja podem dir que hem conegut per primera vegada un president de la Generalitat més jove que nosaltres. Tot arriba: primer, els jugadors de futbol; després, els polítics, i, si estem de sort, algun dia també serem més vells que el papa de Roma.

Albert Om és periodista