Cartes a la Directora 21/05/2016

Els bitllets del metro

Aquesta setmana m’han robat la T-Jove, el meu títol de transport públic trimestral, al metro. I no seria tan dramàtic si els abonaments no fossin paper mullat. Els serveis competents, Renfe i TMB, són incapaços de retornar-me el document o facilitar-me’n una còpia. Ni la denúncia de robatori, ni l’extracte del banc, ni el fet que el títol sigui unipersonal i que calgui el meu DNI per fer-lo servir són motius suficients.

Crec que els controls de seguretat s’haurien d’endurir per assegurar el retorn dels bitllets robats. L’únic que puc fer ara és esperar que la meva T-Jove aparegui en un control, d’aquells que algú veu de tant en tant -en tres anys de viatges he ensenyat el DNI un parell de vegades.

Dedico gairebé un 25% del meu sou d’universitària i treballadora a un abonament del servei de transport públic per anar a estudiar a Barcelona, a més de rebre ajuts de la Generalitat per pagar-ne una part. I resulta que són incapaços de garantir-ne l’ús durant el temps de validesa de l’abonament, malgrat que hagi pagat per avançat pel servei.

En aquest món virtualitzat seria hora de plantejar la naturalesa dels abonaments de transport. Cal que es digitalitzin i que es faci un registre d’usuaris per garantir que tinguin el servei pel qual paguen i no hagin de pagar per duplicat. No parlem d’una broma: un títol de transport públic tan car no pot ser paper mullat.

ANNA SOLÀ FLORES

LA GARRIGA

No n’aprendran mai

L’estat espanyol continua entrebancant-se voluntàriament amb la mateixa pedra i, pel que hem vist aquests dies, continuarà sent així, cosa que alguns en part celebrem.

De la mateixa manera que l’ambaixada espanyola va suspendre la presentació del llibre Victus de Sánchez Pinyol l’any 2014 a Utrecht, aquest cop el govern central tampoc ha sabut amagar el seu boicot a Romeva als mitjans de comunicació suecs. I és que aquesta mateixa setmana s’ha intentat prohibir l’entrada d’estelades a la final de la Copa del Rei a Madrid. No s’adonen que aquest posicionament alimenta i accentua el sentiment de rebuig cap a l’estat espanyol i que, a falta d’un mes per a les noves eleccions generals, l’Estat evidencia un neguit i una visceralitat típics de qui està perdent el control de la situació.

S’ha d’admetre que, si sumem això a la seva negativa a aprovar la llei de pobresa energètica, a la Hisenda pròpia, l’atac a la llengua catalana i la censura constant a Catalunya, podríem confirmar altra vegada que Espanya és el millor aliat de l’independentisme.

DANIEL CULLELL ARANDA

PREMIÀ DE MAR

Identitats

Llegeixo la carta del Sr. Pau Cortés a l’ARA del 19 maig i la seva reflexió sobre el bilingüisme. Respecto el seu parer i sentiment, com no pot ser d’una altra manera. Els catalans, per força, tant sí com no, tots som bilingües a casa nostra, i això és un avantatge. Amb tot, crec que s’erra en creure que el castellà serà proscrit en una República Catalana, com a revenja. Prou mal hem patit nosaltres per voler-lo a ningú altre. Estigui tranquil. El seu sentiment òbviament no canviarà, i podrà parlar tantes llengües com sàpiga, amb tota llibertat, perquè d’això es tracta, de democràcia de veres. Però no es confongui, el castellà no “forma part de la nostra identitat nacional”.

Catalunya té una llengua pròpia, que forma la part més visible de la nostra natura diferenciada, una llengua que encara cal protegir fins que un estat català la proclami com a seva. Senyor Cortés, de mare només n’hi ha una.

MARGARIDA COSTABELLA

BARCELONA

Igualtat: realitat o utopia?

La llei estableix que tots els humans són iguals i proclama el dret a la igualtat i a la no discriminació per raó de sexe, però ¿realment és així en la nostra societat? Ja el fet d’utilitzar la paraula sexe implica la naturalització o biologització de les diferències sexuals.

Recordo que fa poc un anunci d’una entitat bancària feia servir reflexions com: els nens de blau, les nenes de rosa, la pilota per als nens i les nines per a les nenes, els homes no ploren... Això reflecteix que els estereotips, responsables d’aquesta desigualtat, actuen des que som nens.

Un estudi de la Fundació L’Oréal demostrava que un 63% dels espanyols creuen que les dones no serveixen per ser científiques d’alt nivell i només un 41% dels ciutadans podien imaginar una dona quan se’ls demanava que fessin el retrat robot d’un científic.

Això demostra que, si bé la dona ha guanyat espais amb el temps, en ple segle XXI la igualtat entre homes i dones continua sent una utopia.

BERTA HERRERA SÁNCHEZ

BARCELONA