La casa desitjada, la porqueria envejada

Tria J.M. CasasúsFarem ben aviat pollastre a la caçadora o vedella amb pèsols només enraonant per telèfon. El forn desprendrà una olor d’àngel. Aleshores, sentirem una veu de plàstic que ens dirà, amb compassió tecnològica: “Ho sento, senyora, el forn funciona però el seu bidet vessa”. No ens atabaléssim pas. Tindrem el recurs del disquet injectat a l’ordinador. Aleshores, no sé com, la clau de l’aigua es tancarà. Una vegada la salsa de la vedella amb pèsols tingui el seu punt, flairosa, ni massa espessa ni massa clara, el forn s’apagarà sol. També l’aspiradora deixarà d’engolir la pols. Com que farà fred, la calefacció, tota soleta, s’engegarà. La veu potser ens advertirà que hi ha un lladre dels antics voltant per la casa. I, quan estiguem d’allò més cansats, amb galindons, varices i els peus inflats, una veu envellutada ens demanarà: “Com vol que li ompli la banyera, amb onades d’escuma, com ho feia, als anys 50, l’ensucrada de la Doris Day, i un simulacre de cava rosé a la mà? O bé prefereix l’estil de la Pretty woman, amb un simulacre de Richard Gere entre els malucs?” Aquesta, doncs, és la casa intel·ligent de la domòtica, la desitjada. Encara que molts ja farem malves, aquesta casa, ens diuen, serà d’allò més normal en aquesta part del món. Si no ho he entès malament, serà com la masia d’Ítaca, però la bleda de la Penèlope s’haurà convertit en un microones d’allò més eficient. La meva tia diria que això ja és Amèrica, però no és ben bé així. Als Estats Units les cases domòtiques són per a quatre gats. Però aquest és el somni que venem, segons sembla, als albanesos afamats, als romanesos apallissats i als russos que es fonen per menjar una hamburguesa a can McDonald’s de la Plaça Roja de Moscou. Aquesta és l’única manera que tenen, després de tres hores de cua, de menjar aquella massa greixosa que els pobres anomenen carn. I no sé com els poden vendre una casa que no existeix quan ells envegen la porqueria que aquí rebutgem.