Una casa amb jardí

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsÉs una casa amb jardí allà on abans eren els afores. Les mimoses ja s’han assecat, però les buguenvíl·lees, d’un lila difícil de definir, cauen damunt els murs. Avui li dirà que les mimoses ja no hi són, però que s’ha aturat a descansar al costat de les buguenvíl·lees. També li dirà que encara hi ha ginestes als marges, i que la lluna no és plena, i que el mes de juny no s’ha acabat. Tria amb cura totes les coses que li vol dir. De manera que ha baixat del funicular i s’ha aturat per retenir dins els ulls de la ment tot el que veia. Abans no ho feia mai, i era ella qui el feia contemplar els brots de les fulles dels plàtans, l’esclat de les mimoses al mes de març, el groc de les ginestes cada primavera. Ara puja el carrer tot sentint la respiració, com si a dins hi dugués una bola de plom. [...] Entra al jardí com si no ho hagués fet mai. Ha après a inventar-se’l cada dia, tot lluitant contra la rutina. Abans de travessar el llindar, es gira d’esquena a les portes de vidre, per retenir tot el que ha vist. Se sap el camí de memòria. Primer, a la dreta, hi ha la recepció. Voldria captar un somriure en el rostre de la noia bruna, i tan jove, per endur-se’l amb ell. Però la noia bruna mira uns arxivadors i ell no pot alentir el pas. Si no ho fes així, oblidaria tot el que ha anat retenint, i no li ho podria dir. [...] Al final d’aquest passadís hi ha una porta, i després una altra i, en acabat, hi ha com un petit revolt i un rebedor una mica més ample. I unes portes que no s’obren mai si no prems un timbre. [...] Ara el passadís es fa més curt. [...] S’atura davant d’una de les finestres. La màquina encara la fa respirar, ella encara hi és, corpòria dins l’absència i el buit. I, aleshores, ell, amb el pensament, comença a parlar. Li diu que són en una casa amb jardí, i que no s’ho creuria pas, de tan bonica com és. Tria els detalls de la informació que ha anat seleccionant durant tot el camí. Quan acaba el seu relat, fa un gest gairebé imperceptible. Un gest que assenyala que demà hi tornarà. I, mentre va desfent el camí recorregut, pensa que ella, avui, potser ho ha entès. Perquè la respiració s’ha aturat un moment, com si volgués recordar tot el que ell li ha dit. ¿O potser li deia que no volia que s’acabés el mes de juny? Mentre deixa al darrera la casa amb el jardí, pensa que demà li dirà la resposta. Necessita una mica de temps. Just tot un dia per tornar a imaginar els secrets que ella s’ha emportat.