Català-Roca, el retratista de Miró i Chillida (1998)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de la crítica, historiadora i professora d’art Maria Lluïsa Borràs (Barcelona, 1931 - Palafrugell, 2010) publicat a 'La Vanguardia' (6-III-1998) arran de la mort del fotògraf Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998). Traducció pròpia. La Generalitat de Catalunya acaba d’adquirir el llegat de l’arxiu de Català-Roca integrat principalment per 167.701 negatius en blanc i negre i color, 3.109 diapositives en color i prop de 14.000 fulls de contacte.

El vaig veure fotografiar els bronzes de Miró a la foneria Parellada, il·luminant-los tan sols entreobrint el porticó de la finestra. Després se li va travar la Hasselblad [càmera fotogràfica de format mitjà] i en lloc d’acceptar la meva –em deixava aprendre al costat seu– va dedicar la resta de la tarda a donar-me una inoblidable lliçó accelerada de fotografia. Era quan ja havia mort Joan Prats. Jo seguia com podia fent els Fotoscop [consisteix a articular una seqüència a partir d’una sèrie de fotografies] que ell tenia previstos, aquesta col·lecció única que s’hauria pogut subtitular “L’art per la fotografia”. Li vaig proposar a Català-Roca el llibre sobre l’escultura de Chillida, exposada en aquell moment a la sala Gaspar. “Fica’t dintre com si fos una arquitectura”. Era el primer cop que Català-Roca s’ocupava de Chillida, i la visió genial que va obtenir pel Fotoscop “Los espacios de Chillida” va segellar l’amistat que seria llarga i fructífera amb l’escultor basc. Abans, havia estat el cronista gràfic alhora de l’Espanya insòlita i de l’Espanya turística, i havia voltat per la Península per fer les guies que tothom es disputava però que Editorial Destino havia convertit en llibres extraordinaris. Allò que més interessava Chillida de Català-Roca era ser el fotògraf de Miró. A Joan Miró no li agradava que ningú el veiés treballar, fos en el taller de gravat o a la foneria. Però amb Català-Roca era diferent. Miró deia que sentir prop la seva càmera era un estímul i una companyia. Crec que tant Chillida com Miró, a més del seu ull excepcional de fotògraf, veia en ell el company, l’amic perfecte sempre disposat a donar un cop de mà i a conversar de tot, amb una filosofia de la vida a la vegada plena de sentit comú i de poesia, que acostumava a expressar per mitjà de reflexions o suggestions, tan senzilles i rotundes com sorprenents: “La fotografia en blanc i negre és una deformació, una visió purament intel·lectual. El blanc i negre no existeix. En realitat tot té color”. I conseqüentment, va deixar per sempre el blanc i negre. Era l’amic entranyable que ens va ensenyar a veure-ho tot sota el prisma d’un humor que ell no va perdre mai, ni en els pitjors moments. En els últims anys se sentia venturós, malgrat la malaltia, orgullós que els seus dos fills seguissin els seus passos, tal com ell havia seguit els del seu pare: la gran saga dels Català.