El català: entre la utopia i la ucronia

El català és un ionqui del futur. El català és un ésser que necessita el demà com un drogoaddicte. Se li ha negat, li ha faltat, sempre. Per això es punxa la xeringa de la supervivència a l’esdevenidor. Està condemnat a somiar paradisos artificials de tanta realitat que necessita. Mmmm. Mentre m’entra la punxa diària repasso una de les primeres novel·les de ciència-ficció en català: L’illa del gran experiment. L’escriu el 1927 un encriptat Onofre Parés. Ràpid. Un idealista català addicte al futur (no cal ni dir-ho) somia una societat ideal. Convenç milions d’utòpics de tot el planeta i viatgen a Austràlia el 1950 a fundar el país del demà. El 2000 reben una expedició de gent del “vell món” per veure com els va la cosa. Curiós. Detall. Un dels expedicionaris és el fill de l’idealista germinador. Tot i venir del món d’ahir al de demà és el director d’un diari d’una Barcelona capital d’Espanya. És dels mitjans més llegits del món. 5 milions d’exemplars diaris. Editat en tres llengües: català, castellà i francès. Fa riure, fa plorar. La droga és dolenta i mata. La utopia del ionqui que s’apaga als carrers del futur amb la xeringa a la vena sense demà.

Ara, ara que a tothom li preocupa el català (perquè ahir no amoïnava, esclar) com una nova droga lisèrgica. Ara que tothom creu que la llengua es mor al carrer, al col·legi, a la televisió, a la nevera, als tubs de PVC... El català no té futur. Injectem-nos mandanga. Ara que és demà però no és ahir. No recordem que no hi ha utopia. La utopia és ratafia. La utopia és salfumant. La realitat és que el 2005 es va presentar la plataforma Ciutadans de Catalunya - Ciudadanos de Cataluña. Intel·lectuals inorgànics (Boadella, Espada, Carreras, Azúa...) que reclamaven un partit nou per a Catalunya. La idea bum-bum era clara: “La táctica desplegada durante más de dos décadas por el nacionalismo pujolista ”, de “propiciar el conflicto permanente entre las instituciones políticas catalanas y españolas e, incluso, entre los catalanes y el resto de los españoles ”; “dos décadas en las que el poder político, además, ha renunciado a aprovechar el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana, negando su carácter de lengua propia de muchos catalanes ”. I ja no van parar. Contra el fumat català que creia que tot anava happy flowers van agafar el ganivet, la pistola, la metralladora, la nitroglicerina, la bomba atòmica. El 2006 naixia Ciutadans-Ciudadanos, el partit-partido de la fractura i de la factura.

Despullats com un Albert Rivera malcriat, immadur i sense somriure, perquè els malvats sempre tenen el somriure al congelador de la mort. Ho van dir alt i clar com un cotxe bomba previsible el 2006 (tres diputats al Parlament): “Una revisión a fondo de las prioridades que rigen la política lingüística en Cataluña, en orden a proteger los derechos lingüísticos de los ciudadanos y a detener los abusos que en nombre de la lengua se han perpetrado desde los poderes públicos autonómicos ”. Un programa electoral camp de mines per destruir el que consideraven “una agresión constante y sistemática dirigida a combatir el bilingüismo y lesionar las libertades de todos los catalanes ”, mitjançant “agresivas estrategias de marginación del castellano y los castellanohablantes ”, “en su práctica expulsión del espacio público ”. El resultat és que el Parlament és una discoteca de matinada amb la navalla subwoofer del castellà que parlen cridant amb violència Ciutadans, el PP, el PSC i d’aquí dos dies les Tres Bessones, els Barrufets, el Mic i qui faci falta. Gràcies. Del Parlament al carrer.

Voleu una utopia, us masturbeu amb una ucronia ideal que alteri el passat i us trobeu amb la clatellada de la realitat. Rucs, rucs i rucs. Hi ha milers de persones que odien el català a Catalunya. No l’han parlat ni el parlaran mai. Us odien per parlar català. No són gent de Burgos, Vigo o Santa Cristina de los Ramalazos Atormentados. No. Són aquí. Viuen amb nosaltres. Us somriuen al matí. Mentre us drogueu amb utopies i ucronies. Com va dir sant Agustí: “La realitat és la que és”. Ens pelaran a tots per una llengua. I aplaudireu. I ho entendreu. I ho justificareu. I us rendireu. N’hi ha que no ho farem. I morirem disparant. Perquè ara resultarà que el català és l’única llengua del món que és un problema, una anomalia, una confrontació, una molèstia, una nosa, un no res... Sí, potser perquè és el que explica el problema de tot: que som i ens volen matar la llengua, que vol dir matar-nos realment. Aquest és també un ideal que es va fent real. Mentrestant, el nostre ideal és totalment irreal. Ja ho hem dit: la droga mata. I no hi ha futur per als drogoaddictes.