Després de bastants anys de feina d'assessors, think tanks i spin doctors, la política madrilenya (és a dir, espanyola) ha aconseguit assemblar-se als programes més llefiscosos de la teleporqueria més tirada. Crits, atacs de nervis, amenaces, llàgrimes falses, riures impostats, personatges extravagants, discursets que literalment no tenen sentit i un llenguatge que, per la seva grolleria i la seva pobresa, faria avergonyir els delinqüents dels xibius més patibularis s'han convertit en el plat de cada dia. Com a ciutadans –i com a contribuents– es fa impossible dedicar-hi ni que siguin uns minuts d'atenció sense sentir una desagradable mescla d'estupefacció, vergonya aliena i enuig. Si fa més o menys un any Pedro Sánchez afirmava que volia “aturar la màquina del fang”, no es pot dir altra cosa més que no se n'ha sortit gens. Al contrari, el mateix PSOE –que sempre es mou a remolc del PP, i de Vox– està també agafat de ple per la maquinària. Aquest divendres està previst que el president espanyol hi baixi, al fang, en un fòrum que se suposa que hauria de ser una trobada institucional i de coordinació entre el govern central i els governs autonòmics però al qual els barons del PP ja han anunciat que acudiran a fer política hooligan, per intentar un no a tot contra Sánchez amb el finançament de Catalunya i la catalanofòbia com a arguments principals.
Aquest és el circ que ens veiem obligats a suportar, amb homes serp, dones barbudes i germans bessons afegits pel cap. Però per repulsiu que resulti, és tot artifici, foc d'encenalls, porqueria si voleu: res. Al darrere, però, hi ha uns fets, i també unes amenaces. Els fets són que, després de la pantomima de la seva suposada ruptura, el PP torna a dependre de Vox, tal vegada més que mai, com ho demostren els pactes de pressupostos que han subscrit al País Valencià i a les Balears. L'altre fet és que, amb la suma dels escons del PP i de Vox, no n'hi ha prou per tirar endavant la moció de censura que Feijóo fa com si anés a presentar dia sí dia també. Per fer-ho, li calen també els vots de Junts i/o el PNB, que precisament la concurrència de Vox descarta automàticament.
Per entendre les amenaces reals no s'han d'escoltar els balbucejos de Vox, sinó les veus de chulapas madrilenyes, autocaricatures grotesques elles mateixes, d'Esperanza Aguirre i la seva deixebla avantatjada, Isabel Díaz Ayuso, representants autoritzades del veritable esperit de la dreta nacionalista espanyola. La primera afirma que no veu cap motiu perquè l'Estat hagi de pagar la sanitat pública ni l'estat del benestar (a més d'una imbecil·litat que no reproduirem sobre la dictadura franquista). La segona anuncia que no pensa tolerar que se li parli en català, i diu que això és “provincianisme”. Ara en diem trumpisme, però això, aquí, és ultranacionalisme espanyolista, dreta il·liberal i xenofòbia (contra els catalans, i contra tot déu que no els agradi). I és l'única alternativa de govern que ara mateix s'amaga darrere el renou insofrible de la política espanyola.
