Cita musical a Prada de Conflent (1965)

De Sebastià Benet (Barcelona, 1926-2013) a Serra d’Or (X-1965). Fa 75 anys del primer dels mítics concerts que Pau Casals (el Vendrell, 1876 - San Juan, Puerto Rico, 1973) oferia en el seu exili a Prada. Quinze anys després el crític Sebastià Benet entrevistava Joan Alavedra (Barcelona, 1896-1981), gran amic de Casals. El professor Josep Maria Figueres està culminant una àmplia biografia del mestre català universal.

¿Qui hauria pogut parlar-nos dels Festivals de Prada amb més coneixement i amb més pregon afecte que Joan Alavedra, biògraf i col·laborador de Pau Casals, que durant molts anys visqué amb ell a Prada? Heus aquí com ha respost a les nostres preguntes:

–¿Com i quan es van iniciar els Festivals de Música de Prada? Amb quina finalitat?

–És una història curiosa. Els Festivals van iniciar-se amb motiu del Segon Centenari de la mort de Joan Sebastià Bach, el 1950, i en aquell moment ningú no pensava que haguessin de tenir una continuació. Ja el primer fou realment extraordinari que es realitzés a Prada, car, en principi, la sensacional commemoració que significà aquella sèrie de concerts no anava destinada en aquella població. Casals hi vivia i s’hi quedà durant tota la guerra mundial. Acabada aquesta, havia decidit de no anar a tocar a cap dels països que havien pres una determinada actitud política. De pertot li havien fet proposicions molt avantatjoses, que havia refusat sempre. I en escaure’s el segon centenari de Bach les principals capitals d’Europa –Viena i Londres, sobretot– li demanaren la col·laboració. Casals ha estat, amb les seves interpretacions, el qui ha revelat “l’estil Bach”, i és natural que en aquella ocasió tots els cercles musicals pensessin en ell. Els nord-americans, però, anaren més enllà que els altres, i li enviaren un comissionat especial, el gran violinista Alexander Schneider. Tot el zel que desplegà aquest artista admirable fou inútil. Hom oferia a Casals la direcció absoluta del més gran Festival imaginable, a Nova York, per la quantitat que ell volgués. Li donaven un xec en blanc: tot endebades. Fou en aquell moment que Schneider tingué una pensada genial –i que, del primer moment, podia semblar absurda– que ha donat origen als Festivals. “¿I si venim nosaltres? –digué–. Vós aquí sou a casa vostra. Hi podeu tocar. ¿I si nosaltres us portàvem una orquestra i els millors solistes? Tots aspirem a l’honor de col·laborar amb vós. ¿Creieu que podeu privar la nova generació d’artistes de sentir-vos interpretar Bach, de rebre el vostre mestratge?”. Fou aleshores que Casals cedí. Era una aventura arriscadíssima. Arribaren, però, els solistes i l’orquestra; acudí gent d’arreu del món, i tothom s’encabí on pogué en aquella vila de quatre mil habitants. Els concerts se celebraren a l’únic local que té una certa cabuda, a l’església de Prada. [...] L’èxit fou tan extraordinari que ningú no acceptà que allò quedés com un fet esporàdic. I tots els artistes demanaren que fos instaurat un Festival Pau Casals anual a Prada de Conflent. A Casals li plagué de poder seguir homenatjant els compositors que ell venera, i, així, l’any següent vingué el segon Festival, dedicat a Bach, Mozart i Beethoven; l’altre any el dedicat a Bach, Schubert, Schumann i Brahms... i han anat continuant els altres, fins al celebrat enguany, que és el quinzè. [...]