El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.
Tot això és el mateix que expressen els països normals a través de les seves seleccions nacionals. Si no canvien molt les coses, el Barça és el més semblant que mai tindrem a una selecció catalana, i entenc els aficionats de l’Espanyol, el Girona o el Nàstic que troben que aquesta aproximació és simplificadora, però el país està tan agafat amb pinces, tan descosit i tan trinxat com a col·lectiu que no seria prudent desprendre’ns d’una marca que també és un símbol, que ens identifica i ens projecta internacionalment d’una manera que no poden fer-ho ni la política, ni la cultura ni l’economia. Existim a través del Barça, per a bé o per a mal. I això és un risc, perquè si la pilota no entra tot el país se’n ressent; però és que al magatzem de la catalanitat no hi queda gaire més, a part de mala llet, una autonomia amb vocació opiàcia i una cultura pròpia que lliura batalles dignament malgrat l’obsessió amb què l’enemic la minoritza.
El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l’Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà. Però necessitem Madrid, el Madrid, per sentir-nos qui som, la qual cosa constata que el futbol és també un instrument de la unitat hispànica, potser l'única important, juntament amb l’AVE.
Posar el destí i les essències del país en un equip de futbol no és una bona idea, però en un món que ja no s’estructura a partir de realitats culturals sòlides, sinó de símbols i icones, està bé que aprofitem qualsevol espurna de sentiment col·lectiu, de catalanitat, encara que sigui frívola, vaporosa, potser fins i tot fictícia. Guanyar el clàssic contra el Madrid, com xiular l’himne espanyol davant del rei, és un placebo. Però si aquestes expressions comunitàries resisteixen és perquè al darrere hi ha un cert caliu, un passat, un vincle estantís amb la terra i la gent que tenim al voltant, sense el qual és impossible plantejar-se fites més ambicioses i tangibles. Són expressions febles, intermitents, però tenen un gran avantatge: no es poden derogar, ni il·legalitzar, ni censurar des del poder. Quan el PSC diu que, gràcies al 155, Catalunya ha tornat, el clàssic li respon que hi ha una altra Catalunya que hi és sempre, que és preconstitucional i rebel, encara que en el moment actual s’hagi d’encomanar a les embranzides de Lamine Yamal.
