La notícia de la mort del professor Claudi Alsina m’ha colpit profundament. Se’n va un matemàtic brillant, un servidor públic compromès i, per damunt de tot, un mestre i amic que va marcar per sempre la meva manera d’entendre l’educació, la política i la vida.
En Claudi era una d’aquelles personalitats que combinava una intel·ligència extraordinària amb una generositat infinita. Doctor en matemàtiques, divulgador incansable i autor de nombrosos llibres que van apropar les matemàtiques a generacions d’estudiants i a la ciutadania en general, va saber traslladar el rigor científic a qualsevol espai on treballés. La seva capacitat pedagògica era immensa: feia fàcil allò que era difícil i feia estimar allò que molts temien.
El vaig conèixer en el terreny institucional, quan exercia de director general d’Universitats al costat del conseller Andreu Mas-Colell, en aquells anys decisius en què es va construir la primera llei d’universitats de Catalunya. La seva competència i visió van ser determinants per projectar un sistema universitari modern, exigent i al servei del país i, sobretot, un model singular que equiparava Catalunya a les grans potències universitàries mundials. En Claudi escoltava, analitzava, estructurava i, finalment, trobava la solució que ningú havia vist. Era, en el sentit més profund, un arquitecte d’idees.
Quan més endavant vaig assumir responsabilitats en l’àmbit d’Universitats i Recerca, en Claudi va esdevenir secretari general del CIC i la nostra relació personal es va convertir en una amistat que ha estat, per a mi, un regal de vida. Va ser alhora mestre, conseller i confident. Les seves paraules mai eren banals; sempre aportaven context, història, prudència i una mirada àmplia que ajudava a entendre els reptes amb serenor i ambició. En els moments difícils, ell sempre trobava la manera de transformar la complexitat en una oportunitat.
Recordaré sempre les converses llargues, sovint entre rialles, en què barrejàvem política i matemàtiques com si fossin dues cares d’un mateix repte: buscar la veritat i construir sentit. Perquè en Claudi era això: una persona que construïa, que feia créixer, que il·luminava.
El país perd un científic excepcional i un gestor públic de primera línia. Jo perdo un amic estimat, un referent i un home bo. Però el seu llegat perdura en els llibres que va escriure, en les institucions que va ajudar a bastir i, sobretot, en totes les persones que vam tenir la sort d’aprendre al seu costat.
Gràcies, Claudi, per tant. Que la terra et sigui lleu.
