Se n'ha anat un antic i estimat amic, en Claudi Alsina. Ens vam conèixer a mitjans dels anys 70, a Berkeley. Jo hi ensenyava i ell, professor jove de matemàtiques a l’escola d’arquitectura, hi feia visites. Parlàvem de tot, però molt especialment de dos temes que van marcar la seva vida professional i cívica: les matemàtiques i la universitat. Fins al punt que cinquanta anys més tard ens ha deixat, per una banda, una quarantena de llibres de matemàtiques, tant de monografies tècniques –publicades en anglès, i algunes molt ben premiades– com de divulgació –un àmbit en què tenia una traça molt especial i en què exhibia una proclivitat humorística característica seva. Em consta que la darrera setmana de la seva vida, ajudat per les seves estimades Carme i Victòria, corregia galerades del seu pròxim –no vull dir darrer– llibre.
Per l'altra, en aquests cinquanta anys ha acumulat un full de serveis excepcional a la universitat catalana, des de posicions de lideratge a la UPC i a la Generalitat de Catalunya. A la Generalitat va ser director general d’Universitats i secretari del Consell Interuniversitari de Catalunya en el darrer govern del president Pujol i en els del president Mas. Aquí ens vam retrobar i vam poder reprendre les nostres velles converses de Berkeley en un entorn més pràctic i, sobretot, més ple de responsabilitats. La conversa ha continuat ben bé fins fa dos mesos.
En Claudi era un activista pausat. Mai perdia els estreps i emprava la ironia amb una suavitat experta. No es notava, però era incansable. Jo em meravellava que durant els períodes de servei públic molt intens anaven apareixent, amb una regularitat sorprenent, nous llibres, incloent-hi alguns dels més tècnics. No ho semblava, però devia dormir poc.
En Claudi estimava la docència, que el va portar a Gaudí. Com a matemàtic va trobar feina a l’escola d’arquitectura. Va pensar que si bé no era arquitecte li corresponia, pel bé dels seus alumnes, estudiar les matemàtiques de l’arquitectura. I d’aquesta predisposició a percebre, estudiar i difondre l’enorme riquesa matemàtica que hi ha a l’obra de Gaudí només hi ha un pas, que va fer amb entusiasme i tot col·laborant amb els arquitectes i tècnics de la Sagrada Família, alguns dels quals alumnes seus. Una anècdota: estava molt content que per la via d’un arquitecte australià que hi havia treballat, una universitat australiana important –el RMIT– instal·lés la seva base europea a Barcelona. Matemàtiques, universitat, Sagrada Família, Barcelona, Catalunya tot junt: què més és es podia demanar?
