La FAVB ha formulat contundents al·legacions contra la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del futur Museu Thyssen, i llegir-les m’ha fet pensar en les grans idees que han regit la construcció de Barcelona com una ciutat compacta. Les ciutats són idees, algunes gestades des de fa dècades, que els plans urbanístics preserven o alteren, malgrat que no agradin a tothom.
La primera gran idea que ha regit la construcció de Barcelona cent anys després del Pla Cerdà era que calia un bon equilibri entre habitatges i dotacions (equipaments) o parcs. Culturalment, sabem viure més apilats que la majoria dels europeus, però només ho suportem si tenim una bona xarxa de mercats, biblioteques, centres de salut, museus i parcs a prop de casa. Així, si el Pla Comarcal del 1953 reservava el 30% del sòl urbà per a usos públics i el 70% per a usos privats, el Pla General Metropolità del 1976 va fer l’ambiciós esforç de reservar-ne el 60% per a usos públics i limitar els usos privats al 40% de la superfície. Amb aquesta finalitat, el PGM va fer operacions valentes, com la reserva d'illes senceres per a “zones de transformació”: espais on hi havia indústries més o menys obsoletes que calia traslladar per tenir més parcs o equipaments. Eren operacions amb costos elevats però dels quals se’n valorava el futur rendiment social.
Si analitzem els carrers que es creuen a la cruïlla del Comèdia, fàcilment es pot detectar que el passeig de Gràcia només té dues parcel·les d’equipament: la del Palau Robert i la del Comèdia. I el mateix es pot dir de la Gran Via, que a més del Comèdia, les del Coliseum, la UB i un edifici administratiu són les úniques qualificades d'ús d’equipament entre Urgell i Tetuan i pràcticament cap fins a les Glòries. Llavors la pregunta és obligada: com es pot preservar el caràcter d’equipament obert a la ciutat i compensar les elevades densitats residencials de l’Eixample? Consolidar l’ús comercial a una parcel·la tan singular no ajuda a la política sostinguda des del 1976 de limitar els usos privats del sòl a Ciutat Vella i l’Eixample. En una parcel·la reservada com a equipament, això és especialment crític.
La segona gran dèria del Pla General Metropolità va ser reduir les densitats al centre i en canvi augmentar-les a l'entorn metropolità. Si l’any 1976 la densitat mitjana a Barcelona era de 262 hab./ha, baixava a 111 hab./ha a les ciutats metropolitanes. Milers de parcel·les a Barcelona s’han hagut i s’hauran d’edificar perdent alçada quan s’enderroquin les estructures actuals, perquè l’esperit del PGM va ser des de la seva gènesi reduir les densitats a l’Eixample i Ciutat Vella, i en tot cas fomentar els augments de densitat a les zones allunyades del centre.
L’urbanisme es pot estirar com un xiclet i és desitjable que sigui flexible, però no pot contradir els propòsits dels plans vigents, que fa anys que malden per millorar la qualitat de vida, fins i tot en detriment dels interessos dels propietaris dels solars. Dit d’una altra manera, els projectes urbans nous no poden ignorar els ja construïts i han d’assegurar en cada lloc el compliment dels objectius generals. En paraules de Solans, “la ciutat no és el que resulta d’embotir els solars de cases i, a més, construïdes fins al màxim de l’altura permesa”. No hi puc estar més d’acord; fer ciutat és més complex que créixer sistemàticament en alçada. I si es creix en un determinat punt, haurà de ser per alliberar espai al voltant i guanyar espais públics a nivell de barri.
Una altra idea més recent a l’Eixample va ser la nova qualificació de 13 Eixample (13E), un invent dels anys 2000. Aquesta nova clau s’inventa per tal que l’espai central de l’interior d’illa no sigui edificable i hagi de ser destinat a espai lliure enjardinat de titularitat privada. A les construccions existents se’ls aplica una mena de “règim transitori” que, a llarg termini, suposarà l’enderrocament de les construccions i l’erradicació de les activitats que ara ocupen els interiors d’illa (vegeu, per exemple, la transformació de l’illa del Palau Macaya, que és una delícia).
Aquí, doncs, també hi hauria marge per demanar a la transformació del Comèdia que faci alguna obertura important en planta baixa o en planta pis, esponjant els seus voltants per deixar entreveure les galeries i els patis de tota l’illa de cases.
El projecte urbà del Comèdia té un component patrimonial important (la preservació del Palau Marcet), però també és una cruïlla molt singular de la ciutat, on convindria tenir en compte grans qüestions com el rol dels equipaments a la ciutat i la recuperació gradual dels interiors d’illa per mantenir un bon equilibri en un barri dens i desitjat com l’Eixample. Perquè el que s’acordi amb relació a la transformació urbanística constituirà, sens dubte, un precedent per a moltes altres decisions urbanes al seu voltant.
