Es comença amb les núvies filipines i s’acaba amb ‘Merlí’
Les núvies filipines tenen molt a oferir i la devoció al seu marit i la seva família les fa molt desitjables com a parella. Una altra cosa que tenen les dones filipines és una bellesa radiant. La majoria tenen cossos ben formats i una bonica pell daurada, ulls ametllats i uns preciosos cabells negres.
Aquesta porqueria vomitiva que acaben de llegir és el text de presentació de Rosebrides.com, empresa que proporciona les anomenades “núvies per catàleg”. Hi he arribat perquè si poses “núvies filipines” a Google és el primer resultat. I si he fet la cerca -m’afanyo a explicar-és perquè llegeixo que, cedint a queixes d’espectadors, la NBC ha cancel·lat -dos dies després d’anunciar-la- la sèrie Mail order family, basada en el cas real del creador, criat per una madrastra filipina que el pare va encarregar per ajudar-lo a criar els fills i mantenir la casa.
A mi em sembla que, en aquesta qüestió de les núvies filipines, que desconeixia fins ara, el més greu és l’existència impune de l’activitat, no de la sèrie. Perquè parlem d’homes rics buscant dones boniques -però pobres- a les quals subordinar domèsticament i sexualment. Els que demanaven la retirada de la sèrie argüien que “normalitzava” el negoci. Però mostrar una cosa no vol dir necessàriament normalitzar-la: també es pot ensenyar per criticar. O per intentar entendre-la -que no vol dir justificar-la- i formar-se així una opinió més raonada.
I, en tot cas, és una llàstima que acotem el terreny de coses que ens poden explicar les sèries i la ficció en general. ¿ Psicosi normalitza la momificació de mares i els assassinats a la dutxa? ¿James Bond normalitza l’acumulació imparable d’idil·lis tòrrids amb els sex symbols internacionals de cada moment? Estic en condicions, com a mínim en aquest segon cas, d’afirmar que no.
Aquesta setmana, una de les peces més llegides a l’Ara.cat era una entrevista a la periodista Isabel Muntané que duia per títol: “ Merlí està fent molt de mal, amb clixés masclistes i estereotips”. ¿Hem d’eradicar de la televisió els personatges imperfectes -o directament defectuosos- com haurem d’eradicar la paraula eradicar amb una sola erra, en aquesta nova ortografia assassina de diacrítics? ¿No estarem confonent personatge i punt de vista de l’autor? I, assumint que l’autor no s’hagi posicionat prou respecte al seu personatge -entre altres factors possibles, perquè no li dóna la gana de fer-ho-, ¿no som adults justament perquè podem exposar-nos sense risc a aquests ficticis indesitjables que ens redimeixen de la mediocritat quotidiana amb les seves tares?
I no val treure el santcristo gros dels nens. Merlí pot generar interessants debats familiars. Només cal que els adults no renunciïn a explicar als fills què és -i com pot acabar- un tarambana, un calavera, un cràpula, un tronera o un llibertí.
