05/09/2020

El comiat de Carles Prats

2 min

Divendres, al final del Telenotícies migdia, Carles Prats s’acomiadava dels espectadors: “Abans de marxar em permetran que m’acomiadi agraint-los la confiança i fidelitat d’aquests deu anys que he tingut el privilegi de compartir amb vostès l’hora de dinar o de sobretaula o fins i tot alguna tarda-vespre quan l’actualitat ho ha requerit”. I afegia: “Els periodistes no hem de ser mai notícia, però seria desconsiderat, de mala educació per part meva, no acomiadar-me com cal després de tants anys fent-los arribar milers d’històries humanes d’aquí i d’arreu del món. Ha estat un privilegi i una gran responsabilitat presentar-los la feinada que fem cada dia un equip humà extraordinari que s’hi deixa la pell, professionalitat, honestedat i compromís de servei. I que ha fet possible un lideratge indiscutible del TN migdia en l’última dècada”. Quan ja semblava que el discurs s’acabava, encara en quedava un trosset: “Gràcies, doncs, per la confiança, també per la comprensió quan les coses no han sortit com voldríem i es podrien haver fet millor. Però, en definitiva, som humans. Les persones passem però la televisió pública continua. Els deixo en molt bones mans a partir de dilluns. Les millors. Bon cap de setmana i a reveure”. Un minut de rellotge per acomiadar-se com a presentador del Telenotícies després de deu anys. El discurs trencava la distància professional habitual, queia la barrera de l’esterilitat periodística, es diluïa la línia vermella que separa el presentador de l’espectador i rebíem amb cordialitat la persona que de dilluns a divendres hem deixat entrar a casa i ens hem escoltat. Seixanta segons que van donar per a molt, més enllà de dir adeu: valorar la feina dels companys dels serveis informatius, destacar la funció pública del mitjà, un bri d’autocrítica perquè no sigui dit i fins i tot recordar el lideratge d’audiència.

Carles Prats, que començarà una nova etapa al Sense ficció, va dir una cosa important: “Els periodistes no hem de ser mai notícia”. La frase, que és una de les normes més vulnerades del periodisme en els últims anys, ens recordava que el comiat de Carles Prats hauria sigut impensable potser fa vint o trenta anys, quan els presentadors dels informatius de les cadenes públiques es consideraven uns soldats al servei de les notícies i dels espectadors que no es podien permetre un bri d’humanitat, de sentiments, de tarannà personal que delatés una manera de ser o de fer. Com a molt, s’hauria considerat un comiat càlid i amable d’escassos segons per comunicar als espectadors un proper relleu.

Però els temps han canviat, i les mostres de missatges més personals generen una onada de simpatia i aprovació de l’audiència, especialment a les xarxes. Si des de fa anys i panys els espectadors escruten indicis d’humanitat en aquells breus segons sense so del final del Telenotícies on els presentadors somriuen i parlen entre ells, ara, en l’era de la hiperemocionalitat, molts espectadors aplaudeixen que es trenquin les convencions. Com deia el mateix Carles Prats: en definitiva, som humans.