Si Feijóo fos elegit president el 2027, seria de llarg qui hauria arribat a la Moncloa amb més edat, amb 66 anys. I sembla que és un tema que fa temps que l’obsedeix. Hi ha qui diu que el seu recent canvi d’imatge, amb les correccions visuals corresponents per poder prescindir de les ulleres, anava en aquesta direcció: rejovenir el personatge. El resultat no ha estat evident: uns ulls desdibuixats que configuren un rostre sense atributs precisos. Però més enllà de l’estètica i de la cosmètica d’un líder que es mou a sotragades –tan aviat desapareix com puja els decibels–, hi ha la política. I la precipitació li fa fer tombs sovint sorprenents. La gestió del temps és clau en aquest ofici, i ell sembla que miri de reüll, com si busqués qui el vigila. Síndrome Fraga?
La coincidència del congrés del PP amb el comitè federal del PSOE ha dinamitzat la situació. La premsa conservadora (i els ressentits del vell PSOE) han cantat victòria, intentant crear un clima que alimenti la idea que ja està tot fet i decidit, que ja només queda el tràmit. No hi ha dubte que el PP ha viscut una festa al voltant d’un candidat que, fa quatre dies, no generava unanimitat. Amb ganes d'accelerar les coses, se li ha fet l'onada sense lloc per al debat d’idees ni projectes. Tot plegat, amb un acompanyament de música de fons: Sánchez està acabat, durarà més o menys, però no té opció. Efectivament, hi ha raons per pensar-ho, però si s’entra en els detalls, no és tan evident. I si el parèntesi arriba al límit del 2027, podem veure moltes coses en una direcció i en l'altra.
En tot cas, si en una banda Sánchez necessita temps –i algun cop d’efecte– per intentar ressuscitar, a l’altra banda hi ha ansietat, perquè l’espera se’ls està fent molt llarga. El problema de Feijóo, a diferència d’Aznar en els seus bons moments (ara l’expresident ha esdevingut una patètica caricatura de si mateix pròpia dels programes d’humor polític), és que, per les presses de l’edat o per manca d’imaginació, s’ha limitat a el que és més fàcil: la destrucció i caricaturització de l’adversari, amb acudits més o menys efectius. Si governa, què? Què pensa fer? Cap on anirà? Les vies actuals de les dretes europees són eloqüents: entre el desconcert i la radicalització cap a l’extrema dreta, amb Donald Trump buscant descol·locar i sotmetre Europa acceleradament. I ell?
Amb l’eufòria del congrés, Feijóo s’ha destapat. No pas per precisar el projecte i marcar un camí, sinó per fer de saltimbanqui. L’endemà del congrés va proclamar el reconeixement de Vox: “Vox és la tercera força política d’aquest país, els seus vots mereixen un respecte i no estic disposat a arraconar-los”. I ara Tellado, el seu garrot de confiança, cridaner per excel·lència, diu que "anirem a una repetició electoral abans que fer coalició amb l’extrema dreta”.
Tot plegat són maneres de tirar pilotes fora en un context que no és fàcil per a ningú. Tampoc per al PP, per molt que se senti guanyador abans d’hora. En bona part, per la trista estratègia de la legislatura, en què el PP, més enllà de disparar sistemàticament contra l’adversari –girant sempre al voltant de la corrupció–, no ha definit un projecte polític de dreta democràtica, adequat al moment i a la conjuntura, que pugui ser atractiu per a l’ampli espai electoral amb les diferents decantacions de les dretes, incloses les dretes catalana i basca. Massa feina, per a Feijóo. És més fàcil cridar que pensar, i quan arribi l’embolic, ja veurem què fem. El que no es pot fer mai en política és voler construir negant la realitat. I la realitat és que el PP ho té difícil per governar sense Vox, per un cantó, i sense les dretes perifèriques, per l’altre. I Feijóo corre massa quan, volent guanyar perfil, parla fins i tot d’una hipotètica aliança amb el PSOE –sense Sánchez, evidentment–. Llançar aquesta idea, ara mateix impossible, és un regal a l’extrema dreta. La fuga de vots cap a ella difícilment compensaria els quatre vots socialistes que pogués pescar.
En fi, calma i idees. Queden dos anys, veurem si s’hi arriba o no. Els gats, com Sánchez, tenen moltes vides, però no infinites. Però si Feijóo no es decideix a fer política més enllà de la desqualificació de l’adversari, els vents correran a favor d’Abascal, que sí que té projecte. Ja n’hi ha prou d’expressions com "Perro Sánchez" i altres desqualificacions; pot ser que facin gaudir els més adeptes, però per seduir una àmplia majoria a la dreta li falta molt més. No és suficient que l’adversari estigui en hores baixes: la victòria electoral no la dona només la confusió de l’altre, cal aconseguir una àmplia confiança de la ciutadania. I el PP encara no té la meitat de la feina feta.
