Ara ja no n'hi queden i la memòria pública sovint és curta, però durant molts d'anys, el rei Joan Carles va comptar amb totes les complicitats possibles. Més que complicitats, adhesions. Més que adhesions, submissions. Joan Carles era un cap d'estat que aprofitava el seu càrrec (obtingut de mans de Franco, com explica ell mateix al seu llibre, sense cap rastre de vergonya per aquest motiu) per fer negocis en benefici propi. Però el més rellevant és que això ho feia amb l'aquiescència o els ulls grossos de tothom: dels successius governs d'esquerra i de dreta, de la justícia, de l'Agència Tributària (a la qual defraudava sistemàticament), de les patronals d'empresaris, de l'Església (que mai va veure res de reprovable, tant com agrada als bisbes espanyols pronunciar-se en assumptes terrenals, en l'escandalosa conducta del monarca), i, per descomptat, dels mitjans de comunicació, que mantenien, de grat o per força, un ferreny pacte de silenci en tot el que tenia a veure amb la Corona.
Els negocis de Joan Carles eren il·lícits perquè un cap d'estat no ha d'enriquir-se en l'exercici del seu càrrec més enllà de la remuneració que li correspongui, ni desviar diners cap a finalitats en què és part interessada: és per això que un president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, és a la presó. Per exemple. Tot i així, cada vegada que el rei d'Espanya tancava acords comercials amb dictadures teocràtiques comandades per xeics i magnats del petroli —acords en els quals actuava com a comissionista— sortien en inquietant unanimitat polítics, periodistes i opinadors diversos a celebrar que Joan Carles era “el mejor embajador de España” (ho deien i ho repetien amb aquestes paraules). Quan l'any 2010, dos anys abans de l'escàndol de l'elefant, la revista Forbes va calcular que Joan Carles posseïa una fortuna de 1.790 milions d'euros, sense que oficialment se li coneguessin més ingressos que els que percebia com a cap de l'Estat, tothom va fer el sord. Eren públics i notoris els regals ostentosos (com el iot que li van regalar un grup d'empresaris mallorquins, batejat precisament amb el nom de Fortuna) i ben coneguda l'amistat del rei amb intermediaris i testaferros. Però ningú va dir res. No és estrany: criticar o burlar-se de la casa reial podia dur problemes seriosos a qui gosés fer-ho. Encara avui, el raper Pablo Hasél és a la presó, i Valtònyc va tornar fa poc de l'exili a Brussel·les, on va anar fugint d'una altra condemna a presó, pel delicte d'injúries a la Corona. Per altra banda, el govern d'Espanya segueix encara sense derogar la llei mordassa.
Massa connivències, massa gent. Òbviament, Joan Carles no actuava sol: els poders de l'Estat, començant per la mateixa Corona i per una Constitució que blinda jurídicament en diversos articles la seva figura, l'emparaven. I molts —no només ell— se'n van beneficiar. La Corona no és l'única cosa que va llegar Franco: la corrupció, entesa com a oli que manté greixada la maquinària, també entrava dins l'herència.
