Tots ho hem viscut: una persona estimada ens comunica que està passant un tràngol i ens veiem empesos a reaccionar-hi. Posem un cas desgraciadament molt habitual: l’amic en qüestió ens diu que ell o alguna persona de la seva família està greument malalt. Molts, moltíssims de nosaltres, tot i sentir-nos realment afectats per la notícia, ens limitem a escriure un whatsapp. Per més sentida que sigui la frase, un cop ha quedat escrita, queda reduïda a un tòpic: "Em sap molt de greu", "Ànims!", "Si necessites res ja saps on soc", "Tot anirà bé".
Tots ho hem fet, tots ens hem sentit anguniosos després i tots hi hem tornat. Fins que un dia, el tràngol el passem nosaltres i ens adonem de fins a quin punt aquestes frases a la pantalla del mòbil poden resultar banals i, a vegades, contraproduents.
Com ho fèiem quan no hi havia mòbils? Segons podem recordar vagament o ens expliquen les novel·les i pel·lícules ambientades al segle passat o més enrere, les persones que rebien una mala notícia anaven a veure la persona afectada i miraven de consolar-la amb la companyia i una bona abraçada. Ara no ho fem perquè tot s’ha tornat complicat i anem sempre atrafegats i no solem viure a prop de les persones que estimem. Però, si hi rumiem una mica, hem de reconèixer que, segurament, el factor decisiu d’aquest canvi en el comportament és que la tecnologia ens ha avesat a resoldre-ho tot d’una manera ràpida i fàcil, indolora.
És probable que la tecnologia avanci tan ràpidament com van minvant les nostres habilitats socials. Quan un amic necessita suport i consol, escrivim “Ànims!” al WhatsApp perquè no sabem com fer-ho d’una altra manera. Perquè si anéssim a veure’l —malgrat les distàncies i els horaris— tampoc no sabríem què dir-li.
Aquestes frases de condol o de suport, si s’acumulen en un xat de diverses persones, acaben perdent qualsevol rastre d’humanitat i resulten quasi ofensives per a la persona que pateix.
És molt difícil estar al costat d’algú que pateix. Ens incomoda i ens fa por. Sovint optem per no parlar obertament del sofriment ni de la pèrdua i ens entestem a “distreure” aquella persona que, molt probablement, només té ganes de parlar, precisament, del seu dolor i la seva pèrdua.
L’empatia, saber escoltar, saber consolar, saber abraçar són habilitats cada dia més escasses. Hi ha persones que neixen amb aquesta facultat, n’hi ha que s’esforcen a adquirir-les i n’hi ha que ni s’adonen que no les tenen. Molt sovint, també, ho fem fatal amb la millor de les intencions. Ah! I encara es pot avançar un pas més cap a l’estupidesa i buscar la frase adequada de condol al refotut ChatGPT.
Aquesta manera de mostrar el nostre suport només compleix un objectiu, que és tranquil·litzar la nostra consciència. Davant de la perspectiva d’una llarga nit en un hospital, llegir “Tot anirà bé” a la pantalla del mòbil no és res, no significa res. Com a molt, només significa que la persona que ho ha escrit està pensant en la que viu la situació angoixant. I és trist, però no solem adonar-nos-en fins que som nosaltres els que aprenem com pot ser de dura i trista una nit a l’hospital.
