Conversa amb Jorge Edwards (1974)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’entrevista de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) amb Jorge Edwards (Santiago de Xile, 1931 - Madrid, 2023) dins la sèrie “Monólogos con...” que l’escriptor i crític literari català publicava a 'Destino' (2-III-1974). Traducció pròpia. El també escriptor i crític literari Jorge Edwards, mort el 17 de març, es va exiliar a Barcelona el 1973 foragitat pel cop d’estat militar. Aquí va dirigir Difusora Internacional, editora des d’on encarregava articles per als seus anuaris a joves periodistes catalans.

Els ulls ombrejats del xilè Jorge Edwards parpellegen amb insistència. Jorge Edwards sembla trobar-se literalment immers en la sorpresa. El seu últim llibre, Persona non grata, està provocant autèntics estralls. Dretans, esquerrans, utòpics, simpatitzants de la Revolució Cubana, tots fan algun retret a l’escriptor xilè que el 1970 va exercir el càrrec de primer encarregat de Negocis de l’Ambaixada de Xile a Cuba. Després de la victòria d’Unidad Popular, Xile va ser el primer país llatinoamericà que, prescindit del bloqueig estatunidenc, va reprendre les relacions diplomàtiques amb Cuba. Tres mesos després, Jorge Edwards abandonava l’illa titllat amb l’oficiós qualificatiu de persona non grata. De l’Havana es va traslladar a París durant l’època que Neruda va ostentar el càrrec d’ambaixador. Més tard va sobrevenir l’adeu a la carrera diplomàtica, la redacció del llibre pedra d’escàndol, el tràgic enderrocament d’Allende, la publicació recent de l’obra. Jorge Edwards, en el sòlid i venturós matí barceloní, parpelleja com sorprès, inclús aclaparat per la cursa dels esdeveniments. –“Mira –em diu–, t'ho explicaré: jo he escrit fonamentalment narracions breus, que estan recollides a El patio, Gente de la ciudad, Las máscaras i Temas y variaciones. Però, mentrestant, vaig fer diversos intents de novel·la que no van passar d’això, fins que, de sobte, em vaig adonar que molts dels personatges que apareixien en els meus relats amb noms i situacions diferents eren en realitat el mateix. Aleshores vaig intentar unificar-los, i així va sorgir la meva primera novel·la, El peso de la noche. [...] Som a l’apartament modern que habita Jorge Edwards a Barcelona. Pilar, la seva muller, ha sortit, potser per no entorpir la nostra xerrada. Edwards prepara el cafè. El carrer calmat, enfilant-se cap als primers contraforts del Tibidabo. Avui és un dia insòlit, de vent xiulador. L’estança àmplia, de parets albes. Una taula de menjador rectangular, cadires i bufet d’estil colonial. Cadires de braços i sofà rojos, còmodes. Un tocadiscs estèreo. Un munt de plaques. Damunt de totes, valsos de Strauss. A terra, un quadre emmarcat, esperant destí. Un moble-llibreria-vitrina-d’objectes-bonics. Els llibres del mateix Edwards, alineats. D’altres anglesos i castellans, de viatges pel continent sud-americà durant el segle XIX. Un exemplar de la primera edició de David Copperfield, rescatat d’una llibreria londinenca. Tots enquadernats en pell. Estoigs de medalles, gerros, peces que a mi em semblen exòtiques. L’habitació contigua és el gabinet de treball d’Edwards. [...] ¿Qui és ara Jorge Edwards?, li pregunto. –“Doncs Jorge Edwards és ara un escriptor xilè que ha passat alguna vegada per la diplomàcia i la política, ¿eh? –contesta aixecant el cap i tancant els ulls– i... bé, et diria que és un tipus que creu que el futur d’alguna manera serà del socialisme, però que alhora manté tota la seva lucidesa davant els problemes que arrossega el socialisme, i entén que la funció de l’escriptor és mantenir una actitud crítica davant els fenòmens de la burocràcia i la institucionalització de la política. [...]