Conversa amb la novel·lista Ana María Matute (1971)
Peces històriques
De l’entrevista de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) amb Ana María Matute (Barcelona, 1925-2014) dins la sèrie “Monólogos con...” que aquell escriptor i crític literari publicava a Destino (2-I-1971). Traducció pròpia. Aquest dissabte s’escau el centenari del naixement d’Ana María Matute, una de les novel·listes més rellevants en llengua castellana de la seva generació. Va ser membre de la Real Academia Española i professora convidada a diverses universitats nord-americanes.
Sorprès, llegeixo atentament dues planes del suplement literari de Le Monde (4-12-70) dedicades a Ana María Matute, arran d’haver estat traduïda al francès la seva novel·la La trampa. I quasi alhora m’arriba a les mans un volum de la University Press of Kentucky, signat per Margaret E. W. Jones, que es titula The Literary World of Ana María Matute. I ella que davant meu, juvenil i vaporosa, amb els seus pantalons “pota d’elefant”, enfonsada en la seva poltrona, em confessa la seva pròpia sorpresa de noieta independent que viu entre confortables silencis davant el braç blau del Mediterrani de Sitges. —Tot això –em diu ella– em sorprèn, perquè la veritat és que no estic pas acostumada a generar tanta atenció. Esclar que també és cert que els meus llibres han estat traduïts a vint-i-quatre idiomes, i aquest de La trampa és el vuitè que surt en francès, però això de Le Monde no m’ho esperava pas. ¡I com es llegeix, noi! Vaig saber que s’havia publicat per l’editor francès, que em va enviar retalls de diaris, i vaig començar a rebre cartes de gent d’arreu. ¿Vols que parli de les motivacions de la meva obra? Veuràs, vaig començar a escriure amb cinc anys, sí, sí, molt precoç. Soc de la generació que vam viure la guerra sent canalla, jo tenia onze anys quan va esclatar, i van influir moltíssim en el nostre destí no tant la guerra com les vicissituds de la postguerra. [...] És probable que Matute tingui raó quan afirma que en determinats estrats dels seus sentiments no ha crescut, segueix sent la nena balbucejant, de paraula entretallada, a qui pares i germans tenien per la gracioseta de la família i ella reaccionava tancant-se dins seu, vivint de la seva imaginació dislocada, fluctuant entre irrealitat i insatisfacció, una estranya flor d’hivernacle que ansiejava créixer en terres de mons sense fronteres convencionals. —No ho sé –em diu–, quasi no m’he adonat prou de si els meus llibres interessaven més fora d’Espanya que aquí. Potser es deu al fet que el meu llenguatge no és pas perfecte. Fujo de la perfecció a canvi de conrear un estil meu, personal, que sigui entenedor per a tota mena de públic de qualsevol latitud. Quan tots els de la meva generació s’aferraven a la mal anomenada “novel·la social”, jo me'n mantenia al marge perquè veia les coses d’una altra manera. Sempre he pensat que dins l’escriptor va errant el fantasma d’un nen, el nen que ell va ser–. [...] Ana María Matute parla amb passió, i apassionadament es remou en la butaca, un cigarret fumejant entre els dits, un jersei marró, de terra batuda i amarada, el rostre encès per una flamarada de força vital que pugna per escapar de qualsevol contenció. L’Ana María de rostre adult que viu allunyada de la gent, cada cop més aïllada en el seu castell de les Mil Meravelles, acaricia el seu floc de cabells foscos que li tapa mig front, esclafa el seu cigarret i tanca els ulls un instant... [...]
