Visca el sistema 21/02/2023

De correccions i incorreccions

2 min

L'any 1995, Quaderns Crema va publicar en català el llibret Contes per a nens i nenes políticament correctes, del nord-americà James Finn Garner, en traducció de Quim Monzó i Maria Roura. Eren un seguit de contes que parodiaven el llenguatge de l'anomenada correcció política, ja consolidat, en els anys noranta, com una bandera dels sectors progressistes més influents dels EUA, que, com sempre, es va exportar d'allà cap al món. En to de conya, els contes de Finn Garner passaven els contes tradicionals més coneguts (la Blancaneu, la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, els Tres Porquets, etc.) pel llenguatge dels eufemismes i de les expressions que volen evitar ser ofensives. El resultat era grotesc i, més que riure, feia rialles.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quasi trenta anys més tard, Netflix i una editorial (que no són precisament l'esquerra, ni woke ni no woke) volen fer el mateix amb els relats de Roald Dahl, però no en clau de broma, sinó ben seriosament. De fet, ara parlem de Dahl, però les revisions dels relats de la tribu (sobretot, de la tribu global) en clau de correcció política han estat constants durant aquestes tres dècades, i han generat tot un seguit de modificacions en els codis de la ficció narrativa.

Algunes d'aquestes modificacions són absurdes i s'assemblen a formes de censura o d'autocensura (cosa que excita el gremi dels literats perquè afavoreix el seu victimisme). Són la casta de modificacions que li volen aplicar a Dahl, i que són un fracàs demostrat: parteixen de la idea que la realitat social pot ser millorada a partir de l'aplicació d'eufemismes, però portem dècades inventant eufemismes i la realitat no tan sols no millora, sinó que es degrada cada dia més.

Altres modificacions sorgides de la correcció política, tanmateix, han aportat avenços: les representacions de les dones, de les classes socials, de personatges definits per la seva ètnia o la seva sexualitat han guanyat en diversitat, complexitat, profunditat i matisos. Sempre hi ha algú que diu: “És que amb la correcció política no s'hauria pogut fer L'home tranquil de John Ford”. És a l'inrevés: si John Ford, John Wayne i Maureen O'Hara visquessin ara, podrien tornar a fer L'home tranquil quan volguessin. En canvi, el que sí que és dubtós és que amb els codis de fa cinquanta anys s'haguessin pogut dur endavant algunes de les propostes ficcionals més interessants de la literatura o el cinema actuals.

La reacció contra la correcció política és, òbviament, reaccionària, i sol anar a càrrec dels previsibles, i per tant avorrits, autors d'una certa incorrecció de saló. Gent que redueix la llibertat d'expressió a l'insult o a una insolència pueril que volen presentar com a literatura, música, cinema o humor, però que sovint només és l'expressió, poc o molt explícita, d'algun ressentiment. Hi afegim un posat entre desganat i prepotent, i quatre ironies que no comprometin a res, i tenim aquesta incorrecció encantada d'haver-se conegut, però tan faltada de res per explicar i, per descomptat, tan absolutament innòcua que ens envolta en el dia a dia.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats