El 29 i el 30 d’agost –pocs dies abans que els docents de Catalunya tornessin als centres per preparar l’arribada de l’alumnat d'aquest dilluns–, més de 50 països de tot el món es van reunir a Xile per signar el Consens de Santiago, un acord històric impulsat per la Unesco.
El Consens de Santiago és un compromís internacional per situar la docència al centre de les polítiques educatives, amb la promesa de millorar les condicions laborals, la formació i el prestigi social dels mestres. L’acord apel·la als governs perquè inverteixin en professorat i lideratge educatiu com a clau de l’èxit escolar i de l’aprenentatge de qualitat.
En un context reconegut de crisi mundial de la professió docent, a la cimera mundial de docents es va alertar sobre les creixents amenaces que afronta la professió: des de la manca de recursos fins a la disminució de la vocació docent, cosa que ha portat a una escassetat sense precedents d’educadors qualificats. La Unesco estima que, per garantir l’educació primària i secundària universal d’aquí al 2030, calen 44 milions de docents més a tot el món. Aquesta xifra inclou tant el recanvi de jubilacions com la demanda creixent d’aquests nivells educatius. On la situació és més greu és a l’Àfrica subsahariana, però en regions desenvolupades com Europa i Amèrica del Nord també es detecten dèficits importants: es calcula que hi calen 4,8 milions de docents més per pal·liar la crisi.
Catalunya també necessita un acord i un consens ampli de país en favor de l’educació, que vagi més enllà del govern de torn. Perquè tampoc no s’escapa d’una escassetat estructural de professorat, especialment en matèries com matemàtiques i català, amb centenars de places vacants i docents sense la formació requerida. A les vacants cal afegir-hi l’augment de baixes mèdiques, que aquest mateix diari va revelar el curs passat. Existeix un malestar preocupant en el sector que cal abordar, i que no només té a veure amb la manca de recursos per atendre l’alumnat amb necessitats educatives específiques, tot i que també és un factor clau. El desengany dels docents neix també de la manca d’autonomia pedagògica, i dels continus canvis legislatius que no els tenen en compte: un exemple pot ser la retirada de pantalles i pissarres digitals a infantil després del que s’ha arribat a invertir els darrers anys en la digitalització dels centres. També creen malestar la desconnexió entre la formació inicial que reben i el que es troben després a l’aula; la falta d’una bona acollida i de suport i acompanyament en els primers anys de la professió, i la manca d’incentius i de carrera professional docent, per no parlar altre cop de l’excessiva quantitat de tasques administratives que han d’assumir en la rutina diària.
En aquest context, la incorporació de 1.096 nous docents i els nous recursos anunciats per al curs 2025-2026 són una bona notícia i un reforç important, però arriben enmig d’un clima de malestar d’un sistema que viu des de fa anys una inestabilitat crònica en els claustres dels centres. La temporalitat docent a Catalunya era alarmant, i gràcies a concursos d’oposicions extraordinaris i ordinaris ha millorat considerablement. Tanmateix, en l’inici del nou curs una de les principals dificultats i preocupacions que afecta el clima dels centres és la inestabilitat dels equips.
Aquest estiu han estat notícia les adjudicacions als centres públics, i les dificultats que genera el fet d’haver de moure més de 57.000 docents entre concursos, nomenaments i vacants, generant manca de continuïtat pedagògica, absència de vincles amb l’alumnat i una desigualtat evident respecte dels centres amb menys rotació i equips més estables. El sistema públic de governança ha de canviar per poder donar resposta a les necessitats actuals. Assegurar l’avaluació docent als centres públics també ha de ser pilar per a la millora professional i per al reconeixement a la feina ben feta. La millora educativa té molt a veure amb la qualitat docent i el bon clima de centre.
A l’era de la postveritat, les xarxes socials i la intel·ligència artificial, necessitem docents ben preparats i excel·lents, més que mai, i, tanmateix, la professió és menys atractiva. Cal reclutar i retenir els docents, abans que ens trobem amb situacions més greus, com ja passa a França i la Gran Bretanya. Tant reclutar com retenir no només depèn de les condicions salarials i laborals que reivindica algun sindicat: el benestar docent té molt a veure amb recuperar el compromís, el propòsit i el sentit de la professió, que només es troba en els alumnes i el seu aprenentatge. Les professions de cura –com són mestres, infermeres, educadors– pateixen una crisi perquè la burocràcia i la tecnocràcia redueixen el seu treball humà a protocols i informes, deshumanitzant tasques que consisteixen a acompanyar i estimular les persones.
El vincle entre docent i alumne és molt més que una eina pedagògica: segons el Consens de Santiago, és un bé col·lectiu, part del patrimoni de la humanitat, perquè transmet valors, coneixements i cultura i garanteix la continuïtat i el progrés de la societat. Per això, ara més que mai, en un món de guerres i conflictes, les escoles són –i han de seguir sent– un baluard de la democràcia i la pau. Sense docents no hi ha educació, i sense educació no hi ha futur.
