La crisi aboca l'esport català a una situació crítica
Catalunya i en menor mesura les Illes i el País Valencià són països d'un gran potencial esportiu. Cada cap de setmana milers de pares i nens es mouen amunt i avall de la nostra geografia per participar en competicions d'atletisme, partits de bàsquet, futbol, hoquei... Paral·lelament, cada poble o vila ha lluitat per tenir clubs amateurs dels principals esports de masses, que al seu torn s'han convertit en focus de socialització molt eficaços. D'exemples no en falten: l'esport és una eina potentíssima per cosir el país.
Tot aquest entramat esportiu, que té uns beneficis educatius, socials i econòmics evidents, ha viscut històricament en una gran fragilitat, sempre a mercè de la presència d'un patrocinador potent (normalment un empresari del poble) o d'unes subvencions públiques que ara són inexistents.
La crisi econòmica ja ha posat molts clubs contra les cordes, però la intenció del govern espanyol de reclamar-los ara quotes de la Seguretat Social impagades pot ser la gota que faci vessar el got de la seva supervivència. És evident que en nom del principi d'igualtat davant la llei, l'Estat està legitimitat per demanar a tothom els deutes pendents i fins i tot a imposar multes milionàries. Però també és veritat que les administracions estan obligades a sospesar les conseqüències del seus actes, i a comprovar si, en nom de la legalitat, no es pot estar cometent un dany més gran i irreparable. L'esport amateur no és cap negoci, com saben prou bé els que hi dediquen hores i hores del seu temps personal, i compleix una funció indispensable.
Segurament, la crisi obligarà a repensar el funcionament intern dels clubs, a més control i més eficiència econòmica, i a abandonar els vicis heretats de l'època de l'abundor. Però en cap cas ens podem permetre el luxe de perdre un teixit esportiu que és un dels nostres principals actius com a societat i que estem obligats a salvaguardar per a les generacions futures.
