La cruel indústria de l’espectacle
A Paper planes, M.I.A. canta: “Tot el que vull [so de trets d’arma de foc i de caixa registradora] és prendre’t els diners”. La cançó, construïda sobre un sample de Straight to hell dels Clash, tracta amb sarcasme els estereotips associats a les persones migrades com ella, una temàtica que no va impedir que arrasés a les llistes d’èxits i que Mathangi Maya Arulpragasam es convertís en una estrella del pop global. Paper planes es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula Slumdog millionaire, on M.I.A. també participava amb la cançó O... Saya. De sobte, aquella jove tamil de Sri Lanka que va arribar a Londres de petita com a refugiada estava nominada als Grammy i als Oscars. Però la seva relació amb la indústria de l’espectacle ha sigut sempre tempestuosa: les seves reivindicacions polítiques l’han convertit en un personatge incòmode, especialment des d’aquell dit del mig alçat a la final de la Super Bowl del 2012 que va irritar la NFL, Madonna i allò que en diuen Amèrica.
Però qui és realment M.I.A.? N’hi ha que l’han acusat d’apropiació cultural -juntament amb Diplo, parella i productor de l’època de Paper planes - i de fer-se rica aprofitant-se d’una història de rebel·lia que sovint ha sigut qüestionada i ridiculitzada als mitjans. Ara, gràcies al festival In-Edit, que projecta el documental Matangi/Maya/M.I.A., podem saber més de la seva història. Més que res perquè resulta que Mathangi May a Arulpragasam té enregistrat en vídeo cada minut de la seva vida.
Així doncs, en el documental abunda allò que acostuma a mancar en aquest gènere cinematogràfic: el material de primera mà. En el cas de M.I.A. hi és tot. Veiem quan arriba a Londres des de Sri Lanka als nou anys, deixant enrere el seu pare, líder de la resistència tamil. Veiem com el pare explica als seus fills com amagava càrregues explosives sota les joguines que els duia. Tenim imatges també de quan M.I.A. viatja al seu país i s’està amb la resta de la família que va deixar enrere i, en definitiva, un devessall de material audiovisual que inclou la seva etapa com a realitzadora de vídeo per a Elastica quan ella no és més que una jove immigrant, moments d’intimitat i de treball amb Diplo, i imatges impagables del backstage del Lucas Oil Stadium d’Indianapolis, abans i després de la seva polèmica actuació amb Madonna i Nicki Minaj a la final de la Super Bowl, per la qual la NFL li acabaria demanant una indemnització de 16 milions de dòlars.
¿Què li deva passar pel cap a M.I.A. en el precís moment de fer un gest que suposaria un terrabastall per al seu estatus de celebrity als Estats Units? Per les imatges d’abans i després -els típics riures nerviosos de saber que has fet una gamberrada, abans de fugir precipitadament de l’estadi-, sembla una reacció improvisada, però també respon a la frustració que sentia la cantant cada vegada que intentava aprofitar l’atenció mediàtica per denunciar el genocidi contra la població tamil que s’estava produint al seu país. En una entrevista en directe, quan ella intenta exposar la tragèdia del seu poble la tallen preguntant-li que si és de Sri Lanka com és que parla com Mick Jagger. “Tots els tamils parleu com Mick Jagger?”, li diuen, i la deixen amb la paraula a la boca, mostrant -amb una riallada- tota la crueltat de la indústria de l’espectacle.
