La cultura és aquí
Aquesta setmana el programa de La 2 Punts de vista ha arribat a l’edició número 100. Presentat per Tània Sarrias, es tracta d’un magazín cultural d’una hora de durada que s’emet cada dia a les sis de la tarda. És una de les apostes de TVE Catalunya per oferir contingut en català que es desmarqui de les propostes de TV3. I, òbviament, la cultura és un bon lloc al qual aferrar-se.
Punts de vista no és ni innovador, ni diferent, ni singular. Senzillament, teixeix el seu contingut al voltant de les propostes culturals. I això, que pot semblar tan simple i anodí, és el que el fa únic. Perquè cap altra cadena assumeix diàriament, sense complexos ni filtres, el repte de tenir la música, el teatre, la dansa, l’audiovisual, els videojocs, la moda, els llibres, l’art o l’arquitectura com a protagonistes.
El programa agafa com a element iconogràfic les rajoles hidràuliques, des de la careta de presentació fins al terra del decorat. Un recurs que, no només apel·la simbòlicament a l’esperit autòcton i a la tradició, sinó que, en certa manera, el mosaic de dibuixos i sanefes transmet aquesta idea de conglomerat, de petits elements individuals que componen un tot, com la cultura. Tània Sarrias duu a terme les entrevistes a actors, creadors, autors, músics i artistes; dona pas a diversos reportatges, i dialoga amb les diferents col·laboradores, que aprofundeixen en àmbits més especialitzats. Per fi, per cert, un programa que reserva l’espai de l’expertesa a dones i trenca així un dels estereotips més arrelats en el periodisme cultural.
La gran virtut del programa és abordar la cultura sense complexos. No hi ha el camuflatge de l’humor o l’entreteniment com a sedàs per fer-ho tot més passador. Però tampoc cau en la intel·lectualització, la petulància ni l’erudició per vestir-ho d’una pàtina de sofisticació. I això s’agraeix. Punts de vista no té pretensions, contorsions, ni difuminacions del contingut. És el que és i fa el que fa sense enganys. Aquesta franquesa l’honora. Sarrias va recorrent diferents espais del plató i aprofundeix, consecutivament, en diferents àmbits. Aquesta senzillesa, però, també li va en contra en alguns moments. Punts de vista peca sovint d’una certa falta de ritme i una evident fragilitat en les transicions. Les introduccions semblen excessivament llegides i en alguns moments l’engranatge traspua inseguretat. Presentadora i col·laboradores és com si encara estiguessin buscant la sintonia, els topalls i les dinàmiques per sentir-se còmodes en una espontaneïtat que, de vegades, deixa entreveure més bona voluntat que convicció i fermesa en els continguts. És com si a l’equip del programa li costés agafar confiança en el que fan. A Punts de vista s’hi denota sensibilitat, esforç i il·lusió. Però potser la cultura ha estat tan maltractada i menyspreada a la televisió, i s’ha percebut com una matèria que espanta l’audiència, que abordar-la sense artificis ni disfresses encara fa respecte.
