1/4: Lleis a mig pal

LES IMATGES DE les banderes a mig pal a les casernes perquè és Setmana Santa, dels legionaris a les processons, dels guàrdies civils amb tricorni custodiant els passos, de quatre ministres cantant El novio de la muerte en una cerimònia religiosa, no s’adiuen ni a l’esperit ni a la lletra de la Constitució espanyola. Com pot ser que partits que es defineixen com a constitucionalistes i que centren tots els seus argumentaris en l’imperi de la llei es passin pel forro amb aquesta alegria la llei i la Constitució? Perquè la llei i la Constitució sortides de la Transició tenen uns principis fonamentals, axiomàtics, previs a tot, que no es poden tocar, ni tan sols llei en mà. Un és, òbviament, la sagrada unitat nacional. Però forma part d’un altre de més general: el dret, que la Transició va blindar, dels qui es creien propietaris de l’estat a continuar fent, sense canviar res, allò que portaven dècades fent, en exercici d’aquesta propietat. Posar legionaris a les processons, en presència entusiasta dels ministres, és -com diu Cospedal- una tradició, prèvia i més important que la Constitució. La tradició segons la qual la “casta acampada a l’estat” espanyol -en paraules d’Azaña- té el dret a fer el que li doni la gana. Perquè l’Estat és seu.