La darrera faula de Junts
“Comencem a parlar de l’hora del canvi”, aquesta frase dita amb visible tensió facial per Míriam Nogueras al Parlament espanyol ha disparat les especulacions segons el que cadascú tenia ganes de sentir. I si es llegeix literalment, més aviat invita a la perplexitat: obrir la porta del canvi a les Corts significa configurar una alternativa. I l'única opció possible passa per un bloc a partir de Vox i PP. No és impensable que puguin arribar a sumar ells sols, malgrat que cada dia sembla menys evident. Però el que és segur és que qualsevol combinació imaginable deixaria la dreta depenent de Vox.
Evidentment, és impossible que PP i Junts poguessin sumar una majoria absoluta sense l’aportació de l’extrema dreta. És més, la sola hipòtesi d’un govern amb el suport de Junts podria provocar una reacció en favor de Vox d’un electorat –el de la dreta espanyola– que com a tot Europa cada cop se sent més atret per les pulsions autoritàries. Aquí com arreu, el votant conservador –sobretot joves i homes, a les dones els costa més perdre el món de vista– s’està deixant entabanar per la indignació impostada del neofeixisme. ¿Tan descol·locat està el personal de Junts que creu possible arrencar conquestes importants per a Catalunya entregant-se a la radicalització de les dretes? Per molt que en el terreny econòmic es poguessin entendre (Junts és evidentment la dreta catalana), els fonaments de cada cantó són incompatibles: l'Espanya “una, grande y libre” i l’emancipació de Catalunya. No hi cap indici que pugui fer pensar que el PP pugui governar sense la dependència de Vox. I què hi pinta Junts aquí?
En tot cas, és un joc que posa una vegada més sobre la taula que Junts ha de sortir de l’atzucac en què s’ha posat: la dependència de Puigdemont, que només beneficia el nucli dirigent actual, que es protegeix en nom del caràcter intocable del president exiliat. Un paraigua per evitar afrontar la imprescindible renovació de fons del partit i entrar en una etapa nova en què calen cares, idees i propostes en positiu si no es volen quedar atrapats en la malenconia.
¿L’amenaça accelerarà el compliment dels compromisos incomplerts per Sánchez? Veurem. En tot cas, contribuir a tombar el govern i a donar pas al tàndem Vox-PP seria un exercici digne d’entrar en la història de l’estupidesa política. És evident que com a dreta catalana es pot trobar més còmode amb els plans econòmics del PP, i això pot tenir un sentit per a Junts si el seu objectiu és recuperar el reconeixement per part dels poders econòmics espanyols i catalans. Però si fos així, se’ls hauria acabat el temps de la sobreactuació. Només es podria entendre com una claudicació després de tot el soroll que s’ha fet. Retorn al passat. Jugar al pujolisme sense Pujol. Amb tot això, Junts transmet una creixent sensació de desconcert que durarà fins que Puigdemont deixi pas i s’afronti la renovació mirant al futur i no a remolc del passat.
