25/06/2021

63810-2 / AD79 0001 0000 4029 2980 0100

6 min

«La legítima desconfiança social cap a un Estat que empra aquests mètodes està permetent esborrar els pecats propis recorrent als aliens»
Manel Pérez, 6 de juny de 2021

Camins entrecreuats, el final del conte dels comptes andorrans resulta que és un de sol: que tant uns com altres en tenien, de diners furtius. Els d’aquí i els d’allà, defraudadors: és a dir, els Pujol i els Borbons. Al capdavall, coincidint a la mateixa entitat financera: AndBank. I fins i tot amb el mateix assessor d’evasions: Arturo Fassana. Gràcies que fan pena i analogies del perquè de tot plegat. Andorra, punt de trobada. I fins aquí l’evidència indiscutible: evasors tots dos. Les desigualtats –policials, judicials, econòmiques i mediàtiques– venen després i són altres. I de fons. Potser la primera i més flagrant és que els comptes dels Pujol els va trobar l’armada espanyola –per vies essencialment barroeres i il·legals, operació d’estat Villarejo mediante– i que la descoberta dels comptes reials andorrans l'ha hagut de fer, ves per on, un fiscal suís, Yves Bertossa. El determinant és la nacionalitat del fiscal. Es veu que la Fiscalia espanyola està massa preocupada en protegir zelosament les joies de la Corona i qui les qüestiona. La guerra bruta, zero novetat, només queda per als desafectes i serveix per esbrinar-ho tot quan cal i, inversament proporcional, per tapar-ho tot quan interessa. Fins que ja no es pot.

I malgrat tot, ni a uns ni a altres els surten els comptes. Punt u. La pretesa confessió rehabilitant de l’expresident de la Generalitat, fa set anys en format carta i avui a través d’un llibre, passa de puntetes i no diu res del forat negre que nega tot el que afirma i que desmenteix el relat fals premeditat que ens van voler vendre el juliol de 2014. Allà se’ns va vendre que el pecat venial original era del 1980 i que mai més en va saber res fins al pet d’aglà de l’escàndol. Amb la instrucció a la mà, però, podem llegir que les autoritats andorranes confirmen que el setembre del 2000 el titular del compte 63810-2 era Jordi Pujol i Soley. El compte l’obria el seu fill gran fent constar que el "real propietari dels béns dipositats" era l’aleshores president de la Generalitat, en el ple exercici de les seves funcions rere 20 anys al poder. Fins que això no sigui aclarit, l’únic rehabilitat serà encara la mentida. I més. Cinc mesos després de l’obertura d’aquell compte amb 307 milions de pessetes, una carta manuscrita addicional, del puny i lletra del mateix president, se n’atribuïa la propietat. És a dir, la màxima autoritat del país enviava una nota a la Banca Reig –després AndBank– per dir que aquells diners eren seus. El relat venut, en canvi i per contra, sosté que des dels inicis dels vuitanta se’n va desentendre del tot. Han dit que aquella operació del 2000 tenia per banal motiu una triangulació barroera per facilitar l’abaratiment del divorci del seu fill despatrimonialitzant-li la fortuna. Això diuen els del "diuen, diuen, diuen". Després venen els fets i tot salta pels aires.

Jordi Pujol i Marta Ferrusola la nit electoral del 1988.

Punt dos gairebé calcat. La pretesa redempció de Juan Carlos I, fugit a Abu Dhabi amb protecció oficial a càrrec de l’erari públic –ja ho saben, la màgia quàntica del gobierno más progresista de la historia–, troba ara una nova esquerda: després de la regularització suïssa en suren ara els comptes andorrans. Més s’estira el fil, més gran és la madeixa. I ara ja sabem que ho feia mentre era rei –i no després, com pretenien vendre–. En tot cas, la llei del silenci opera aquí sobre el fill, mentre la mateixa derechona que calla totes les tupinades del pare el rebateja com Felpudo VI. No per la corrupció, sinó pels indults. Però què és el que més amaga la catifa reial? Que mentre va poder, sabent-ho tot, l’actual rei no va dir res: dir-ho i recordar-ho és el més gran anatema del sistema. Felip VI, sí, era el beneficiari dels comptes suïssos. Només –un altre cop el maleït i recurrent només– ho va reconèixer quan es va publicar en un diari –com els altres, és a dir, com sempre. Com el fiscal, va ser un diari suís, no pas espanyol, massa entestats en lloar la infal·libilitat borbònica. Mentrestant, el silenci còmplice i encobridor de l’actual monarca va durar divuit mesos, sonata del virgencita que me quede como estoy. En l’exercici de les seves funcions, Felip VI també ha estat beneficiari dels comptes opacs del pare. La breu nota de Zarzuela va dir aleshores que n’havia informat puntualment a qui corresponia. A qui era, no se sap. Que aquella informació no va tenir cap efecte, sí. Detalls finals: el compte andorrà del rei emèrit va ser cancel·lat el 2016, poc abans que entrés en vigor un acord amb l’OCDE pel qual Andorra havia d’informar estats tercers dels titulars del comptes. Deprisa, deprisa, diria Saura. Toma el dinero y corre, ordenaria Woody Allen.

Els uns i els altres, doncs: bé, i els 24.000 súbdits espanyols que hi tenien comptes almenys fins al 2016. L’evidència indiscutible: Jordi Pujol i la 63810-2; Juan Carlos I de Borbón i la AD79 0001 0000 4029 2980 0100. I una altra desigualtat: el volum econòmic del patrimoni de cadascú, el perfil de cada personatge –un, àvid de poder; l’altre, embogit pels diners– i la distinta evolució judicial de cada cas. A uns, la inicial organització criminal pujolista, rere una instrucció deficitària i hiperbòlica, els ha decaigut a l'"associació il·lícita" que reclama la Fiscalia. L’Advocacia de l’Estat exonera l’expresident. A l’altre, el fill del qual presideix reialment totes les sales judicials, una triple investigació per targetes opaques, comissions saudites al TGV de la Meca i un trust a l'illa de Jersey. I ara, Andorra. Veurem com acaba: l’una i l’altra.

Cruïlles semblants, un cop enxampats, els uns i els altres, gairebé van fer el mateix: cercar bufets de luxe –les anomenades togues d’or–, regularitzar ràpid per evitar la imputació d’un delicte fiscal i vendre fum d’un relat a mida. Abans, quan evadien, havien fet també el mateix: buscar familiars o amics propers –l’un, Delfí Mateu i Joaquim Figa; l’altre, Álvaro de Orleans i Josep Cusí– per fer de pantalla. Mentre la realitat, atès que no hi ha més gran polígraf que el pas del temps, certifica que en la mateixa temporada daurada, els Pujols i els Borbons anaven i venien al mateix lloc i a fer el mateix. A posar missals offshore. Efecte mirall, els qui no van fer el mateix –i això mereixeria un sever tractat analític– van ser tants mitjans i tants polítics que han callat tant en un cas com tant han cridat en l’altre. La fórmula és reversible: magnificar l’aliena, minimitzar la pròpia, tant se val l’ordre que hi posin.

Felip VI, el setembre de 2020, presidint l'obertura de l'any judicial al costat del president del CGPJ, Carlos Lesmes (esquerra) i del ministre de Justícia Juan Carlos Campo (dreta).

Corol·lari abundant, la indústria del frau fiscal forma part del patró de conducta delictiu de bona part de les elits, entestades en la cartera independentment de la bandera. I només caldria fer-ne la llista per observar-ho. D’Emilio Botín a Emilio Cuatrecasas, fiscalista condemnat per frau fiscal; dels Carceller a Rodrigo Rato. La llista extenua. La indústria de la corrupció tan propera, Déu n'hi do també. Ara que veiem com van caient els intocables del 35: primer fou Francisco González del BBVA, després Galán d’Iberdrola i ara citen Fainé i Brufau de La Caixa. Contra tota feudalitat, al final qui té tota la raó és un cantant de cançons de Xàtiva, Feliu Ventura, que aquell estiu de fa set anys va reblar el clau en aforisme de femer: la guerra bruta és corrupció i la corrupció és guerra bruta. Fruit d’aquesta intersecció, la canonada fa massa que va plena i saturada enmig d’un silenci eixordador i eixorc. Molta roba i poc sabó, diria la Montserrat Roig. I tan neta que la volen. I tan bruta com la deixen.

David Fernàndez és periodista i activista social

stats