02/04/2022

La defensa de l’escola pública: debatre des del respecte

3 min

La pandèmia tensiona les costures i fa més visibles les fractures que travessen les nostres societats. El cas de l’educació no és una excepció. Abans de l’arribada del virus a Catalunya ja teníem uns alts índex de segregació i d’abandonament prematur de l’itinerari escolar i és raonable pensar que els problemes s’han cronificat en els dos darrers anys. En aquest sentit, comencem a tenir evidències que confirmen intuïcions: segons una recerca que han presentat Andreu Arenas i Lucas Cortázar aquesta setmana a Nada es Gratis, elaborada amb dades d’Euskadi, el covid-19 hauria tingut efectes més lesius en el procés d’aprenentatge en infants i joves que freqüenten l’escola pública que en els que ho fan a la concertada; així com també en aquells que assisteixen a centres amb rendiment previ baix respecte als ben situats. A més, apunten, existiria una correlació important entre la pèrdua d’aprenentatge i el desenvolupament socioemocional dels i les alumnes.

Caminar cap a una societat més democràtica i cohesionada requereix ocupar-nos i preocupar-nos de l’escola. Durant aquest mes un seguit de vagues a l’ensenyament han visualitzat la necessitat d’accelerar la reversió de les funestes retallades impulsades pel govern dels millors d’Artur Mas. Cal reconèixer que avui estem millor que fa una dècada, i que els passos del departament van en bona direcció, però caldria avançar més ràpidament en inversió en escola pública. La gratuïtat de P2 és una bona notícia, però encara avui massa escoles i instituts estan en barracons o infraestructures precàries, els grups classe estan sobredimensionats perquè s’hi puguin desplegar nous mètodes educatius, sobretot en zones urbanes, hi ha manca de recursos per a les escoles de més complexitat o per al desplegament de l’escola inclusiva, i en realitat el 0-3 continua sense universalitzar-se estructuralment. Tampoc no s’han desenvolupat programes específics per recuperar l’aprenentatge perdut en la crisi del covid per part dels sectors més vulnerables. I des del meu punt de vista, el més greu: no ha retornat la sisena hora a l’escola pública. En aquests moments, un infant de la pública fa una hora menys diària que un de la concertada. O, dit d’una altra manera, entre els 6 i els 12 anys els segons fan en hores un curs més que els primers.

Ara bé, aquests no són els únics reptes que tenim per fer una millor escola en ple segle XXI. Com molt bé recordava Ignasi Aragay aquí fa una setmana, i com defensem amb en Ricard Gomà al llibre Vidas en transición. (Re)construir la ciutadania social, estem immersos en un canvi d’època. I per això, a part de muscular i recentrar el sistema educatiu públic, cal transitar canvis curriculars i pedagògics, i operar reorganitzacions en calendaris i horaris escolars. Atrevir-se a innovar. L’immobilisme a l’escola avui no és una opció. I això requereix lideratge polític, evidència científica, orientacions normatives, aportacions dels directament implicats (mestres i professors, famílies i alumnes). Les noves apostes s’haurien de poder gestar en el marc d’una deliberació rica i plural, d’una conversa pública sincera i allargada.

Com a mare d’una nena escolaritzada a la pública, docent universitària i investigadora en polítiques públiques tinc la meva opinió sobre les apostes d’innovació docent que es van gestant a casa nostra. Però també m’agradaria poder escoltar-ne d’altres, malgrat l’ambient enrarit que s’ha creat. Penso que cada cop té més sentit treballar per competències. Que cal superar uns coneixements enciclopèdics i excessivament memorístics, abandonar els llargs temaris a manera de carta dels Reis d’Orient. Que cal introduir noves metodologies docents i pedagògiques, que tinguin un caràcter més vivencial i experimental. Que l’escola ha de teixir xarxa i ser porosa amb l’entorn. Que no hem de mitificar i reïficar determinades matèries. I juntament amb això comparteixo els arguments dels que diuen que és important transmetre una cultura de l’esforç, que cal encomanar el plaer d’aprendre, l’autoexigència i la responsabilitat. Que cal rebutjar certes aproximacions new age o derives relativistes i “antiintel·lectuals”. Estic convençuda que són una mala comprensió, un grollera caricatura de l’esperit que desprèn el fil roig que recorre les diferents experiències de renovació pedagògica des del segle XIX fins avui al nostre país.

No puc acabar aquest article sense mostrar el rebuig per coses que hem vist aquests dies, paradoxals i profundament injustes: acusar la Fundació Jaume Bofill d’enemiga de l’educació pública; orquestrar un atac a les xarxes contra Sheila González, una de les recercadores més productives i compromeses en temes educatius que té el país, o devaluar el paper històric que ha jugat Rosa Sensat a l’escola catalana. Aquest no és el camí.

Gemma Ubasart és professora de ciència política a la Universitat de Girona