Deixeu que els nens se m’acostin (i em paguin la pensió)

Llegim a l’ARA que “el papa Francesc critica que moltes parelles decideixin lliurement no tenir fills o tenir-ne només un i, en canvi, no dubtin a tenir un animal de companyia”. Caca. Jo soc d’aquestes. Ell troba que "això és renegar de la paternitat", que és com si jo em poso a criticar els que reneguen del submarinisme sense haver-lo practicat mai de la vida. Ho ha dit en una audiència general sobre la figura de sant Josep (pare adoptiu de Jesús, fill de l’Esperit Sant).

Aviam, la il·lusió procreativa que ens vol encomanar el Papa té una certa intenció espúria: "¿Qui pagarà els impostos de la meva pensió si no hi ha fills?”, s'ha preguntat. Al Papa, vaja, li sap greu “l'especial cura i atencions que reben gossos i gats dels seus propietaris, que alhora no es preocupen per si els seus veïns estan patint algun problema”.

Potser els que dediquen atencions a gossos i gats no es preocupen de si els seus veïns estan patint algun problema. Però no veig per enlloc que els que no en tenen, de gossos i gats, se’n preocupin més. No em sembla que hi hagi un biaix mascota, en la solidaritat. Suposo que el problema de fons que amoïna el Papa és aquest: que els gossos i els gats no paguen pensions, perquè no cotitzen a la Seguretat Social. Però això a ell no l’hauria d’amoïnar. Primer de tot, perquè seria pecat d’egoisme. Segon, perquè a ell ningú li hauria de pagar cap pensió. Els papes, com els reis, es moren al tron; no es jubilen. I tercer, perquè jo diria que al Vaticà deuen guardar alguna pometa per a la set. Hi ha moltes persones que, un cop criats els fills perquè paguin pensions, no tenen més companyia que la dels animals domèstics. En aquest sentit, jo li recomanaria al Papa que s’inspirés en sant Francesc d’Assís. Un senyor que tampoc va tenir fills, que se sàpiga.