Del terror de Brussel·les al drama d’Idomeni
Dimarts, el mateix dia que la barbàrie terrorista sacsejava el cor d’Europa, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i Metges Sense Fronteres (MSF) van anunciar que no participarien en l’operatiu per retornar a Turquia els refugiats que arribin a les illes gregues. Era una manera de posar en evidència la naturalesa d’un pacte, el que han signat la UE i Turquia, que contravé el dret internacional i, el que és més greu, els valors humans que haurien de fonamentar el projecte europeu. Els arguments que han donat totes dues organitzacions és que, arran de l’acord, els centres d’assistència s’han convertit, de la nit al dia, en centres de detenció. “Hem pres aquesta difícil decisió per no ser còmplices d’un sistema que considerem injust i inhumà”, va dir Marie Elisabeth Ingres, coordinadora de MSF a Grècia. Precisament, la relació que s’ha volgut establir entre refugiats i jihadistes (per part de la dreta populista europea i el candidat a les primàries republicanes Donald Trump) és profundament injusta i demagògica. Pensar que un tancament de fronteres pot acabar amb el risc d’atemptats és certament infantil, però encara és més il·lús creure que abandonar desenes de milers de persones a les portes d’Europa pot acabar sent una política de seguretat efectiva.
Perquè, a sobre, si alguna cosa ha quedat en evidència les últimes hores és la ineficàcia de la lluita antiterrorista europea. Les resistències dels estats a compartir informació, la falta de controls i de coordinació han permès que cèl·lules jihadistes hagin pogut actuar en territori europeu fins i tot quan algun dels seus membres estava fitxat, com és el cas dels atemptats de Brussel·les. Com va dir ahir el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, els socis de la UE han de fer els deures i entendre que l’amenaça jihadista és un fenomen global que no es pot abordar com una simple qüestió de seguretat nacional, de cada estat, sinó que s’ha d’actuar des d’aquesta perspectiva àmplia i supraestatal. Si Europa vol recuperar la confiança dels seus ciutadans necessita tenir ànima i projecte, però també ser útil. Si no, quin sentit té?
