25/09/2021

Deliri i grandesa

2 min
Una frame de L’innocent, la versió que va portar al cinema el 1976 Luchino Visconti.

La principal excentricitat d’un dels principals excèntrics de la cultura moderna va ser declarar oficialment que la música era el principi fonamental de l’estat. Ho va escriure Gabriele D’Annunzio en la Constitució de l’Estat Lliure de Fiume, una minúscula república a la costa adriàtica que va durar tot just un any i de la qual ell va ser fundador i dictador. La idea no era dolenta sinó més aviat excel·lent, inspirada en Plató i en Nietzsche, però com totes les grans idees necessitava secundar-se en la realitat. I la realitat va trair D’Annunzio, de manera que la seva república va ser aviat derrotada i desmantellada.

Abans d’aquest episodi, que va tenir característiques tragicòmiques, D’Annunzio era un escriptor molt popular a tot Europa, un heroi de guerra, un fanfarró empedreït i un pensador extravagant que es va valer del decadentisme simbolista francès i va anticipar molts atributs del futurisme italià. També va anticipar diverses litúrgies del feixisme. Mussolini l’afalagava, si bé a ell D’Annunzio el considerava un simple imitador del seu propi estil. Els feixistes el van posar com a model però ell sempre va mostrar un poc dissimulat menyspreu pels feixistes.

Les seves novel·les, de poderosa imaginació tot i que amb una prosa barroca i farragosa, van ser sempre motiu de controvèrsia. Recordo, entre elles, El plaer i L’innocent, de la qual Luchino Visconti va fer una versió cinematogràfica. Les vaig llegir però no sé si hi tornaria. En canvi he rellegit molts poemes de D’Annunzio. La seva poesia, magnífica, era significativament més austera que la seva prosa, refinada, culta. Ell creia que era un nou Dant. No ho era. No obstant això, era un poeta excel·lent que va conjugar amb encert la tradició clàssica i la modernitat.