17/01/2022

Desconnexions

3 min
El primer minisgtre britànic, Boris Johnson

Ridícul. Fins i tot Ryanair va penjar a Twitter un mem de Boris Johnson. La cronologia de festes a Downing Street s’allarga i el primer ministre d’un país en crisi de subministraments, inflació desbocada i escassetat de mà d’obra és avui la imatge d’un bufó penedit que busca repartir culpes desesperadament.

Les festes a Downing Street són el símbol de l’arrogància d’una administració que viu al marge de la realitat dels seus ciutadans. En el pitjor moment de la crisi del coronavirus, quan molts britànics no podien ni assistir al funeral dels seus familiars, a la residència oficial del primer ministre s’hi celebraven suposades “reunions de treball” col·lectives.

El 20 de maig passat, només una hora després de decretar el confinament del país, un centenar de persones es reunien per menjar i beure al jardí del número 10 de Downing Street. És la prova més clara de la desconnexió total del govern amb els governats. 

Caos. Boris Johnson simplement ha fet d’ell mateix. De l’home que va fer de la mentida i el menyspreu institucional la línia argumental de la seva carrera política i periodística. Aquests dies, antics col·legues recorden la seva etapa com a director del setmanari conservador Spectator, quan a les taules de la redacció s’hi comptaven les ampolles de vi mig buides, i al pati hi havia una taula de ping-pong. Joie de vivre. Això és el que sempre el feia (suposadament) autèntic. El Boris que connectava amb aquest esperit un punt anàrquic que habita dins de l’ànima de fair play tan britànica. La deixadesa estudiada del fill d’un euròcrata de Brussel·les, educat entre les elits del país.

L’home del “caos inútil”, com el va anomenar The Guardian en el seu ascens al poder, podria fer d’aquest enèsim capítol de descrèdit de Downing Street l’últim acte de servei del seu pas pel govern. Tot depèn de la por electoral dels diputats tories, que cada setmana han de donar la cara davant dels votants de les seves circumscripcions.

El funambulista de les crisis està ara en mans d’un partit conservador en rebel·lia i incòmode amb l’autoritarisme temerari del primer ministre. 

Victimització. Cadascú busca els seus culpables. Les respostes del tenista serbi Novak Djokovic i la de Johnson aquests dies tenen un punt en comú: l’externalització de responsabilitats. Per a un, l’agent que li omple els papers del visat; per a l’altre, els funcionaris del govern, que no el van protegir prou. La supèrbia de Djokovic no ha caigut per una represàlia al negacionisme, sinó pel cost de les mentides oficials al visat i el menyspreu social que suposen les sospites d’aparicions sense mascareta, en teoria, mentre era positiu per covid-19. 

El primer ministre britànic, fent acte de contrició al Parlament, assegurava que “de vegades reps les culpes per algunes coses que no et mereixes”. Fins i tot des de les pàgines de Spectator retreuen avui a Johnson aquesta estratègia de victimització. “Això està destrossant la moral a Whitehall [seu del govern britànic]”, escriu el comentarista polític Robert Peston.

A aquestes altures, la sensació de desigualtat davant les imposicions o les restriccions es fa intolerable. Després del circ mediàtic, queda el ridícul. El primer ministre no pot amagar que, entre tanta gesticulació–amenaçar la supervivència de la BBC, negar la crisi econòmica o seguir utilitzant l’espantall del Brexit–, cada cop va més nu.

Carme Colomina és periodista
stats